La notícia me l'ha duta ma mare, que li ha cridat la mare d'una antiga companya, aquesta nit. La maçada, per més que esperada, ha esberlat fondo. No podia acabar pitjor el dia del meu sant, amb tanta llum com ha tingut, i l'ombra -en vent fred- ha acabat per desgastar-me'l, tot erosionant-me l'ànima...
No tinc més que records bonics i agraïts de la meua companya Mari Carmen. La recorde des del sempre aquest tan nítid, blanc, de la memòria: companya d'escola, ulls intel·ligents i gest reservat, callada però activa, valenta com ha demostrat fins el final en què aquesta terrible misèria que és el cranc corcador d'allò més bell i més preuat l'ha arravatada de la vida per la que estava tan decidida a lluitar, segons m'han dit, segons em conten.
Me l'he respectada sempre perquè des de sempre la recorde respectant-me. I en dir el des del sempre m'imposa respecte al seu temps, tot tenint en compte l'oblit a que m'he obligat d'un temps que vull hiat en aquesta vida irrefrenada... M'estime molt la seua família i tinc un germà seu com un dels meus més benvolguts i allunyats amics. Ja se sap perquè resulta tòpic: malgrat les distàncies físiques a què ens sotmeten temps i vida... És allò que saps que hi ha gent que, per més que passe el temps, està ací mateix, propera, com també els ho estàs tu. Són, som, fidels a una idea, la de la bonesa, la de l'amistat i el somriure, la de tenir-te al costat malgrat el tant camp per trescar que hi ha entre els capvespres dels uns i dels altres.
Demà la soterraran i jo no podré estar-hi present, com no ho he estat mai en el transcurs de la seua malaltia. Odiós es fa el passar dels anys que ens carrega de punyetes que ens impedeixen -al seu temps- de mostrar-nos tal i com som, tal i com ens recordem d'infants, que és com caldria que fórem en veritat. Ens deguem a la feina, a l'obligació, se'ns recorda tant sovint, massa sovint... Quan el que caldria és que ens deguérem al somriure recordat, als moments d'innocència compartida, al que sentim en el fons del cor. Justament el material de que estem bastits.
M'ha costat molt la lluita, moltíssim, per arribar on ara estic si és que puc dir que ara estic, sense dir-ho i marejar-me.... Els qui heu lluitat junt a mi bé ho sabeu. Els qui heu lluitat en contra també, a fe que bé ho sabeu... Però els qui m'heu somrís... ai! que no vos he sabut agrair el somriure! I això em dol fins mortificar-me... Però per això mateix, pels somriures retratats és que ens cal seguir lluitant, i ara més encara perquè en la memòria comencen a perdre el color el dels companys que algun dia compartiren arsenal innocent i motivació fugissera, i a qui ens cal agrair l'alé cert i el somriure capaç i cabal. Cal viure el dia i la nit, seguir creant però no per l'ofec diari ni per rendir més ofrena que a la bellesa del viure i a la gent que sempre duràs al cor, i no deixar el qui sí deixa, i cercar clarors immenses a compartir... I no em feu cas, que estic cansat i més que afectat per la malvestat aquesta de tronada que no cessa.
Ha mort una vella companya, que té de vella el que tenim nosaltres justament de vells. I és que ara em sent vell sabent-me tant jove com per voler seguir empunyant idees.... Me la respectava perquè em va respectar i em va somriure. Només voldria paraules belles per recordar-la, però no puc dir-ne. O no m'eixen o bé les he perdut en qualsevol de les butxaques del meu dia ferit... Però quines paraules puc dir si la vida resulta tan puta que t'acora i t'acaba ofrenant al desfilargat del temps? Quin mereixement havia fet, ella, de cap dolor. Ella, nosaltres... Quins consols podem trobar dins els àmbits fitats que conformen les nostres ombres, els nostres passats, les nostres il·lusions... L'esdevenidor que no és ni serà, l'acceptació tan esbiaixada de la nostra mort pròpia i certera enfront el clevill intens que ens és la mort dels altres... Com estaria jo -seria jo?- si ara plorara la mort de qui estime? Podria viure -somriure per mai més- jo?... Podran viure els familiars i els immediats a l'amiga finada? És clar que sí, malgrat la mentida de les lleis de vida i totes aquelles contalles de vella per assolir conformitats tranquil·litzadores, vera droga consuetudinària.... Però entenc -així l'enten- a mon pare quan mira enfront tot sabent que fa no res va morir sa mare, i son tio, i sa tia... i la mort que és que ens ve ara ratxes, i que ja no saps a l'adéu de qui t'enfrontarà el despús-demà...
Deia aquell poeta que tot passa i tot queda. I en aquesta incongruència vivim i ens adobem, sense saber en cert si estem ací o somniem. I si cerquem algun tipus de transcendència de l'ací ombrejat, si pensem que hi ha motiu per entrar o per anar-se'n, embogirem segurament en no trobar trellat a la partida. Perquè res no té perquès establerts, per més que ens vulguen vendre que som pols, i que a la terra tornarem, ni tant sols això és cert.
Potser és que, el que som, és només somriure.
Potser és això.. La qual cosa significa, em significa, que caldrà somriure més, i més aïna....
Perquè és així com voldré recordar la vella companya que, ves per on, tants anys feia que no veïa, però sabia. Una mare li ho ha comentat a l'altra, que li ho haurà dit altra encara segur.
Això és el que du el ser fills i haver compartit l'escola.
Gràcies pel vell somriure i bon viatge Mari Carmen.
Ara, de ben segur no tindràs mal, no tindràs dol...
Però deixes òrfens els teus....
Que el nostre abraç puga ser només un polsim de consol, condol, confraternitat, per la teua família...
No som pols- insistim encara- sinó somriure que no pot coneixer més capvespre que l'alba,
perquè per sempre som infants...
No tinc més que records bonics i agraïts de la meua companya Mari Carmen. La recorde des del sempre aquest tan nítid, blanc, de la memòria: companya d'escola, ulls intel·ligents i gest reservat, callada però activa, valenta com ha demostrat fins el final en què aquesta terrible misèria que és el cranc corcador d'allò més bell i més preuat l'ha arravatada de la vida per la que estava tan decidida a lluitar, segons m'han dit, segons em conten.
Me l'he respectada sempre perquè des de sempre la recorde respectant-me. I en dir el des del sempre m'imposa respecte al seu temps, tot tenint en compte l'oblit a que m'he obligat d'un temps que vull hiat en aquesta vida irrefrenada... M'estime molt la seua família i tinc un germà seu com un dels meus més benvolguts i allunyats amics. Ja se sap perquè resulta tòpic: malgrat les distàncies físiques a què ens sotmeten temps i vida... És allò que saps que hi ha gent que, per més que passe el temps, està ací mateix, propera, com també els ho estàs tu. Són, som, fidels a una idea, la de la bonesa, la de l'amistat i el somriure, la de tenir-te al costat malgrat el tant camp per trescar que hi ha entre els capvespres dels uns i dels altres.
Demà la soterraran i jo no podré estar-hi present, com no ho he estat mai en el transcurs de la seua malaltia. Odiós es fa el passar dels anys que ens carrega de punyetes que ens impedeixen -al seu temps- de mostrar-nos tal i com som, tal i com ens recordem d'infants, que és com caldria que fórem en veritat. Ens deguem a la feina, a l'obligació, se'ns recorda tant sovint, massa sovint... Quan el que caldria és que ens deguérem al somriure recordat, als moments d'innocència compartida, al que sentim en el fons del cor. Justament el material de que estem bastits.
M'ha costat molt la lluita, moltíssim, per arribar on ara estic si és que puc dir que ara estic, sense dir-ho i marejar-me.... Els qui heu lluitat junt a mi bé ho sabeu. Els qui heu lluitat en contra també, a fe que bé ho sabeu... Però els qui m'heu somrís... ai! que no vos he sabut agrair el somriure! I això em dol fins mortificar-me... Però per això mateix, pels somriures retratats és que ens cal seguir lluitant, i ara més encara perquè en la memòria comencen a perdre el color el dels companys que algun dia compartiren arsenal innocent i motivació fugissera, i a qui ens cal agrair l'alé cert i el somriure capaç i cabal. Cal viure el dia i la nit, seguir creant però no per l'ofec diari ni per rendir més ofrena que a la bellesa del viure i a la gent que sempre duràs al cor, i no deixar el qui sí deixa, i cercar clarors immenses a compartir... I no em feu cas, que estic cansat i més que afectat per la malvestat aquesta de tronada que no cessa.
Ha mort una vella companya, que té de vella el que tenim nosaltres justament de vells. I és que ara em sent vell sabent-me tant jove com per voler seguir empunyant idees.... Me la respectava perquè em va respectar i em va somriure. Només voldria paraules belles per recordar-la, però no puc dir-ne. O no m'eixen o bé les he perdut en qualsevol de les butxaques del meu dia ferit... Però quines paraules puc dir si la vida resulta tan puta que t'acora i t'acaba ofrenant al desfilargat del temps? Quin mereixement havia fet, ella, de cap dolor. Ella, nosaltres... Quins consols podem trobar dins els àmbits fitats que conformen les nostres ombres, els nostres passats, les nostres il·lusions... L'esdevenidor que no és ni serà, l'acceptació tan esbiaixada de la nostra mort pròpia i certera enfront el clevill intens que ens és la mort dels altres... Com estaria jo -seria jo?- si ara plorara la mort de qui estime? Podria viure -somriure per mai més- jo?... Podran viure els familiars i els immediats a l'amiga finada? És clar que sí, malgrat la mentida de les lleis de vida i totes aquelles contalles de vella per assolir conformitats tranquil·litzadores, vera droga consuetudinària.... Però entenc -així l'enten- a mon pare quan mira enfront tot sabent que fa no res va morir sa mare, i son tio, i sa tia... i la mort que és que ens ve ara ratxes, i que ja no saps a l'adéu de qui t'enfrontarà el despús-demà...
Deia aquell poeta que tot passa i tot queda. I en aquesta incongruència vivim i ens adobem, sense saber en cert si estem ací o somniem. I si cerquem algun tipus de transcendència de l'ací ombrejat, si pensem que hi ha motiu per entrar o per anar-se'n, embogirem segurament en no trobar trellat a la partida. Perquè res no té perquès establerts, per més que ens vulguen vendre que som pols, i que a la terra tornarem, ni tant sols això és cert.
Potser és que, el que som, és només somriure.
Potser és això.. La qual cosa significa, em significa, que caldrà somriure més, i més aïna....
Perquè és així com voldré recordar la vella companya que, ves per on, tants anys feia que no veïa, però sabia. Una mare li ho ha comentat a l'altra, que li ho haurà dit altra encara segur.
Això és el que du el ser fills i haver compartit l'escola.
Gràcies pel vell somriure i bon viatge Mari Carmen.
Ara, de ben segur no tindràs mal, no tindràs dol...
Però deixes òrfens els teus....
Que el nostre abraç puga ser només un polsim de consol, condol, confraternitat, per la teua família...
No som pols- insistim encara- sinó somriure que no pot coneixer més capvespre que l'alba,
perquè per sempre som infants...