Biar, a dijous vint-i-sis de gener de 2017.
Sembla que amb l'escrit que vaig perpetrar ahir en què et demanara com a lector que et manifestares va tindre èxit. De respostes per aquest carril només va haver-hi una. Pel Facebook vàreu ser moltes més, i també pel correu electrònic. El més divertit és que de nou va marcar puntes de lectors que vàreu continuar en el vostre anonimat... Així doncs, moltes gràcies als qui vos heu volgut fer visibles...
I amb tot açò, pareix que també hàgeu perdut la vergonya de demanar, d'inquirir o preguntar. Si ahir una lectora m'interpel·lava sobre les Nits del Ciri bocairentines, una altra em celebrava les meues capçaleres... Sí, un que és un poc bufonet i li agrada tindre l'entrada de casa ben arreglada... Després, si véns a la Can Carrasca veritable, no vulgues passar ni al corredor. Fins que no arriben les prestatgeries noves, visc immers en el caos...
Però sí. Fa molt de temps ja que jugue amb les capçaleres... Cada cert temps, gairebé una setmana i mitja, necessite canviar-la perque em cansa la vida rondinaire i vull adaptar-me al que cada temporada ens porta, això de menjar la fruita del temps i tal... A més, amb cada canvi d'any, prove a canviar el disseny del títol del blog... I ja que t'agraden aniré penjant-ne unes de les que més em van agradar de l'any passat, per si t'agraden, o si en desconeixies alguna... I et contaré un poc de què van perquè veges que, al darrere, s'hi amaga sempre molt més que no sembla...
La primera que has vist fou una de les que iniciaren el 2016. Es tracta d'una foto pròpia, sempre ho intente, que vaig treure el 2015 de la foguera de Canals poc abans que la cremaren... Quina pinassa més potent, per gruixuda, fosca i saonada! Aquella foguera em fou molt especial, perquè fou l'última compartida i... Bé, no ens allargassem per termes que no ens convenen, no... Havia preparat una nova fesomia com a logotip, que només mantinc en algunes ocasions puntuals. No va agradar massa la idea. Fins i tot un amic dissenyador va intentar disuadir-me. I ho va aconseguir...
Aquesta formulació s'allargassà i encara la usava per memorar les festes de Bocairent... Foto curiosa per impossible... No es dispara el castell de la Nit de les Caixes al centre del poble, no? Clar que no!, que vaig fer trampa... Era una fotografia també de 2015 feta des del creuament aquell de tantes direccions on acaba el pont de Sant Blai... Les lletres eixien del revés.. Només cal girar la fotografia els graus corresponents i tens un anunci ben lluminós per celebrar la festa!
D'aquesta imatge ja vaig parlar-te, ja... No és foto meua. És del meu cosí Jaume. Em va dur a conéixer, més enllà de l'Orxa, camí de Vilallonga, una carretera espectacular amb unes vistes com aquesta... Després de quedar rendit davant com es copsaven Benicadell, Aitana i Mariola, aturar-nos ací i trobar Bèrnia i Montgó emmarcant la mar i, allí al seu fons Eivissa, va ser tot un colp emotiu...
Altra de les que més em complauen, un capvespre al Castell d'Almisrà... Llavors, el món encara era aquell, i no havia conegut l'esclavatge que s'esdevindria de l'amistat, el que m'ha allunyat d'aquell ambient.
Ara, tot és més sa, que corre l'aire. I, cada dia, el salude en passar-hi a la vora...
El dia de sant Jordi el tinc assenyalat com a patró de la Mariola, i per tant de l'amor, i també dels llibres... Aquesta composició em va alegrar fer-la... Sobre fons negre, una imatge del Sant Jordi de la Llegenda de Banyeres de Mariola, amb l'amic Leo representant-lo ben orgullós...! I a sota, un fragmentiu de la lletra que vaig escriure per a ser cantada en una marxa cristiana que es diu "Sagittarie" i que va acompanyar un alferis alcoià ja fa anys...
A sobre, el logo que va acabar sent el definitiu durant tot l'any 2016, amb la bandereta i la seua ombra canviant. Ara bé, el disseny amb la Senyera només l'afig aquesta setmana en què tant canvie de capçalera, i que recull sant Jordi, el Vint-i-cinc d'Abril i la Mare de Déu de Montserrat...
Parlant del rei de Roma..., aquesta fou la capçalera del dia de la Moreneta, que tant de record du a Can Carrasca de quan vaig pujar al cim de Sant Jeroni en un dels moments més tristos de ma vida i vaig poder alliberar-me... Com sempre, el dia el cante amb l'Stella Splendens...
I com que estàvem en l'Any Llull, vaig pensar en furtar aquesta foto, de les poquiues no originals meua, i plantar-ací mateix l'Escala de Contemplació lul·liana que hi ha allí mateix, a la muntanya granítica. Es tracta d'una versió-visió del gran Subirachs. A cada graó, vaig afegir-ne la significança... Tinc moltes ganes de tornar-hi. Prompte ho faré...
Poca explicació requereix aquesta imatge. Va ser penjada el dia del primer combregament del meu nebot Abel.
Els colors de la bandera eren un homenatge a una persona que aquell dia faltava, com tants altres de joiosos en la meua vida. Són el mantó i el daurat del nimbe d'una icona mariana...
Altres ulls.
"Mera" que m'esmerce en celebrar la meua festa preferida, el Corpus Christi... Aquesta fotografia la vaig fer allà pel 2012 o 13... És la millor Moma del món mundial, la socarrada de Xàtiva, amb el seu acompanyant... La pense pintar quan acabe el meu vagar pel desert, ara que ja arribe a entrellucar la Terra Promesa...
Estava jo desfet, desfilagarçat... Aleshores, res millor que mostrar el meu esgotament en mig de la brillantor del món que treure una foto que vaig fer a Elche de la Sierra el 2015, pel dia del Corpus. Aquelles catifes de serradura van captivar-me... Era tan gran la llàstima quan algú ficava la pota i desfeia el dibuix arrossegant-ne els colors...
Aquesta és, sens dubte, una de les meues millors fotografies...
València, entre el Parterre i la Glorieta. Comença la manifestació per l'Orgull Gai, la primera a què acudisc... De sobte algú prepara una traca i l'encén. Un servidor, a contrallum, troba la idea quan tot s'omple de fum. Córrec i dispare...
Aquell dia fou gloriós i cansat... La cara que van fer alguns lectors quan es trobaren que...
Una vesprada preciosa anàrem una amiga i un servidor, a tirar les nostres penes a les platges de Guardamar del Segura... Quina visió de tantes coses. Acabà l'amiga cantant-me el "Somewhere" de West Side History mentre jo tancava els ulls i m'acaronaven les ones els peus nus. Va ser el millor adéu possible a una terra a la que agraïsc molta cosa, però que no va voler mai ser meua...
Trossos de meló d'Alger trets amb cullerot perquè amb les corfes calia fer els fanals per a la Nit de Sant Joan al casal de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet (lloat siga per sempre el noble Moro Maclet...). Estrenava càmera i volia fer pràctiques de tir... Se l'endugué el desembre una riuada, pobreta meua...
Esclat lluminós que iniciava un estiu que seria ofegador per la calor, la feina i la falta de llibertat del desert que m'escanya... És l'obra "Veles e vents" de Xarxa Teatre, que inaugura a la plaça Major de València la Fira de Juliol... D'aquell dia guarde molt bon record. Em recorda l'esperança...
Aquesta també la tinc entre les millors imatges. La part de sobre del campanar de l'Església de Fontanars dels Alforins... No en trobareu de coronament més bell per un poble.
I aquesta, una foto pròpia també de les festes de Sant Agustí de Bocairent feta en acabar la Cavalcada de 2015. Volia celebrar amb bona gana l'any en què vaig fer de mantenidor de la mateixa... Entre l'Aranya i el castellet entre la font i el campanar, una visió diferent del tòpic.
Pels qui diuen que tinc abandonat el meu poble... Aquesta fou la felicitació que se'm va ocórrer pels qui viuen com jo vivia les festes morocristianes. És Alfarrasí, en l'entrada, després que les nebodes i el nebot escamparen el sac de quinze quilos de confeti que els vaig dur... Veig a Davínia que duia espardenyes esportives d'aquelles de leds i em vaig dir, ostres... Veus?, els colors blanquiturcs ontinyentins. He de revisar això d'Ontinyent..., i els ontinyentins. Si no em dolgueren tant...
I acabe aquesta tanda amb una fotografia curiosa que vaig fer a la vesprada aquella mirífica en què vaig estar-me a Titaguas per aplaudir la Mojiganga i vaig acabar fent discurs a Real convidat per Paco en el sopar Estellés. Aquella nit, vaig guanyar molt i massa, i tot va començar quan, per fi, després de tants anys, vaig conéixer aquells arcs triomfals festius de savina decorats amb flors de paper, que tan havia delerat...