Dissabte trenta-u de desembre de 2016.
Estimat Home dels Nassos.
He decidit que no me'n vaig amb tu aquesta nit.
Sí, ja sé que ho havíem parlat i que estaria jo millor com a esperit de l'Hivern que no (pas) com a humà que busca decalent... No saps com m'agradaria, però... Algun dia. Potser la propera vegada que ens trobem, igual t'acompanye i m'ensenyes com es fa això de ser força positiva... He decidit donar-li una oportunitat al nou any. Potser trobe el 2017 allò que no he trobat en aquest enguany tan curt que resta...
I que em resta?, alguna recança que va disolent-se entre el torró d'herbero, això rai! Però són tant els miratges que em deixa el 16 en espectativa... La idea de donar una oportunitat al 17 m'abelleix del cert!
Ai el 16... Del setze em quedarà tanta cosa que em caldria fer un catàleg. Un altre?, em diràs... Què no n'has fet prou de catàlegs enguany... Vinga a participar en catàlegs físics ací i allí, vinga a catalogar paraules, vinga a descatalogar maldecaps... I ausades! Com si el 16 hagués estat un perllongament del 15 només, només que a un ritme de recuperació més lent, això sí... Es planta Sergi en un 17 que es presenta interessant. Amb un ell mateix, per fi, reconstruït a qui interessa descatalogar aquelles persones que l'han volgut ferir/usar, família inclosa; aquelles circumstàncies que no sumen; aquelles tasques que no deixen; aquelles il·lusions que no fan fruit...
Passares sedàs, em diràs, garbellant aire i aigua si calia, ara descatalogues... Que t'hi trobaràs? De moment una continuació de l'anar fent que conclourà allà pel mes de febrer. Llavors és quan em veuré abocat a una llibertat absolutament desacostumada... Les propostes vitals que se'm presenten són múltiples, però tinc la sensació d'estar davant aquells desitjos de capdany que als cinc minuts després de les campanades s'han esvaït amb les primeres copes d'un brindis... Però si sé trenar els dos principis bàsics: Sergi, fets i mai no paraules, amb la idea que encara em queden tantes coses per viure i gents i llocs per conéixer, supose que no tindré aturador. Cal aprendre de nou a conjugar treball amb ocis, cal aprendre a viatjar de nou, de nou cal pintar, reprendre la poesia, reprendre el gust de conversar lluny dels sistemes informàtics. Ara que em sent i em sé més actiu que no en els darrers deu anys, poca cosa que vulga no podré. Altra cosa és eixe "que vulga". Què voldré?
Ai Home dels Nassos. Quan li preguntava el clàssic a la Sibil·la immortal què desitjava fermament, íntimament, aquesta li responia "morir-me"! Què sabré jo que necessitaré viure? Vaja venint tota opció que la vida m'aprope. Això sí, em caldrà abstenir-me d'amics que em vulguen per profit, amors que m'estimen el que tinc, paraules banals, propostes que em costen, caràcters que afecten... Què voldré? Perdre absolutament qualsevol possibilitat de melangia i no tornar a patir per qui no ho mereix i fer noves amistats ara que veig que he représ les que tocava i les que no s'han deixat perdre... Vull aire i vull llum... Tinc una bona feina amb una gent extraordinària en un lloc meravellós. Partirem d'aquesta premisa insospitada. Per tenir, tinc tanta possibilitat...
Serà boig no descatalogar un any que m'ha estat realment irrepetible en bondats i maldats. Totes elles em sumen. I ara obrirem un nou any, ara o al mateix Febrer encara. Deixem-lo anar. Veurem els camins que proposa. Tot és caminar.
Et desitge una bona tornada a casa.
El teu amic, convençut que la paraula amic només és profit d'ànima i compartició de bellesa.
Sergi Carrasca.
