Ontinyent, a dissabte dèsset de desembre de 2016.
La Balanguera, o Bolangera, és un personatge propi de la Vall de la Terra Blanca, sí, com ho escoltes, i de les comarques més properes cap a la muntanya. El 2005, per a la XIII Torbada de cors de la Vall d'Albaida que es celebrà a l'Assumpció d'Ontinyent (i que em va tocar presentar a mi..., quin riure!), vaig preparar junt el meu germà una versió de la cançó per tal que tots els cors la cantaren a una i al final. Va ser una cosa boniqueta...
Com que la gent feia mallorquina aquesta bruixàmpeli tan llarguerúdica, em va tocar escriure un text explicatiu que ara, amb molt de gust, recupere...
Quatre mots sobre la Balanguera, o Bolangera...
A la Vall d’Albaida, queda encara gent que ha escoltat parlar de la Balanguera, o de la Bolangera. Junt a la Quarantameula i la Mumerota, han estat de les bruixes tradicionals dels nostres pobles. Totes elles vivien a les coves del Buscarró, o del Benicadell o entre els barrancs pregons que naixen a Bocairent. I de tant en tant, quan més bufava la ventada, baixaven per amagar-se als campanars i poder així mirar per les teulades quin eren els xiquets que es portaven mal, per si se’ls enduien...
Quan els seus cosins els Saginers i els Lluendos fugiren, perquè a la Vall ja no hi tenien lloc, elles prompte feren camí pels senderis tan cruels de la desmemòria. I ara? Qui recorda la por que feia la Balanguera als viatjants que s’atrevien a passar de nit per baix de la Covalta? Hi ha qui diu que l’ha vist ballar a la cova del Garrofer, i hi haurà qui assegure que una nit la va veure per sobre del Castellar... I podria ser, que la Balanguera no està lluny... Diuen que la més vella i saberuda de les bruixes de la Mariola, la seua mare i mestra, encara s’asseu a la porta de casa, vora la Cava dels Arcs, mentre fila els núvols que s’enganxen al Montcabrer, i la boira entre la que veureu ballar, amb llum de lluna plena, la princesa, seguida de prop per la pantera...
Els últims en prestar atenció a la Balanguera per aquestes contrades foren la gent d’Al Tall, ara fa vint-i-cinc anys, quan publicaren la meravella que és Som de la Pelitrúmpeli. Però no ho feren des de la Vall, que el personatge era un ball de rogle infantil que sabien del Maestrat i de la Ribera Baixa. Perquè heu de saber que la Bolangera, o Balanguera, és llegenda i cant escampat per tots els llocs que parlen com parlem nosaltres. Al Baix Empordà, per exemple, canten “La Bolangera en té un colom que amb la cua escombra el forn i amb les ales la pastera, tota ballant la Bolangera”. A Castelló de la Plana “La Bolangera del tupí sense foc la fa bullir; feu-li foc i bullirà, la Bolangera dinarà”. A Mallorca juguen cantant que “La Balanguera fila fila, la Balanguera filarà; posau foc a sa caldera, i sa caldera bullirà”. Al Diccionari Alcover-Moll, trobem que, a més del joc-ball “que s'usa entre la mainada de quasi tota Catalunya i a una part del Regne de València”, és una dansa popular que ballen a la Ribagorça, el Pallars, l’Alt Urgell...
I d’on ve el personatge? Què fa sempre entre cassoles i perols? És que la paraula “Bolangera” ve del francés “boulangére” (i mesclat amb el nom propi “Berenguera” va donar “Balanguera”), i fa referència no a les pacients forneres ni a les joves gracioses que et venen el pa tou o l’assaonat, sinó a la seua vessant obscura: les mítiques i esporuguidores quasi bruixes que tripulen el foc d’aquell infern domèstic on igual couen rotllos com també els xiquets dolents. O potser aquelles que recollien la carn dels morts en la forca i esquarterats, després que fóra escampada pels bancals, per posar-la en el farciment dels pastissets. D’ací la tradició s’ha diversificat, i trobareu cançons en què la Balanguera només fa que posar animalons a bollir en l’olla o fa netejar els ocells, com Bolangeres que se’n ban a ballar, com a dones que es fan estimar...
La Bolangera més sentida, però, és la de Mallorca, on dóna nom a una de les passades dels balls dels cossiers de Manacor i, sobre tot, a un bellíssim poema de Joan Alcover, escrit el 1903. En ell, la bruixa patia un canvi... Ara resumia en ella les tres parques filadores clàssiques: Cloto el passat que urdeix el fil de la nostra vida, Laquesis l’ara que els tensa, i Atropos el futur que els ha de tallar. Naixement, vida i mort en la filosa de la Balanguera, endevinadora del poble i sabedora dels seus secrets. Va ser musicat el 1923 pel mestre Amadeu Vives i poc a poc, anà prenent la consideració de veu i melodia d’un grup humà, com pot ser-ho per nosaltres “Serra de Mariola” o “la Muixeranga”… Així, en patir martiri en la persecució franquista per ser senyera de llibertat, el Consell de Mallorca la va triar com a Himne de s’Illa.
És així com la Balanguera, o Bolangera, ha acabat esdevenint un símbol de la nostra cultura, del resorgiment de la tradició que s’abeltia, de la terra mateixa, de les nostres pors i esperances. Per això, i per la darrera vinculació al·legòrica amb el teixir i el desteixir, i per les cançons i pel tot, Ontinyent va dedicar, el 2003, un carrer a la Balanguera.
I nosaltres, admirats de com passa el temps, que els xiquets de la Pelitrúmpeli es es quedaren a viure a la nostra casa i han crescut amb nosaltres, hem provat a poemitzar tres melodies populars ontinyentines en recordança. D’aquestes, el nostre germà Saül ha escollit la de la bruixa amb què, de menut, li féiem por, per crear l’obra aquesta, filada amb ocasió de la Trobada de Corals de la Vall d’Albaida, a celebrar a Ontinyent el 22 d’octubre de 2005.
Sergi Gómez i Soler.
Ontinyent, dia de Sant Miquel dels Sants de 2005.
El Ball de la Balanguera
La Balanguera té un colom que amb la cueta escombra el forn,
en tindre’l tot molt ben polit, cou tres cassoles i un bescuit.
La Balanguera al caragol li diu que es fique en el perol,
quan dins de l’aigua se n’ha entrat, la Balanguera l’ha enganyat.
La Balanguera tria gent quan va a la Fira d’Ontinyent.
Per a que sàpiguen més fi els bull en vi de l’Alforí.
La Balanguera va a Agullent a per raïm en aiguardent.
I en ser les danses no perd mos, per si s’endú cap lleganyós
La Balanguera fa cordell si s’emboira el Benicadell.
Si una tronada dóna espant, a la Mariola pica espart.
La Balanguera tix l’alé del que ha passat i del que ve,
i arrecerada en el tendur, desfà el cabdell lent del futur.
Sergi Gómez i Soler (2005).