Hui diuen que fa un any que triaren l'actual bisbe de Roma, a qui coneixem com a papa. L'anterior, el primer no-mort des dels temps de Llull, es mostrà com el més lul·lista dels prelats, però també el més vicentferreresc. I aquest?, sembla ser que s'ha guanyat la gent fent més gran el tòpic dels psiquiatres argentins: molta paraula i postura i poc resultat pràctic.
Fins i tot el nom ha estat interpretat com a presagi positiu i tal...
De maneres, diuen que en té, i que no li podem donar pressa a l'hora de l'actualització també ens ho repeteixen sovint, perquè costarà massa de reconfigurar un mamotret tan gran com és el tossal del Vaticà i tant d'esperit disconforme i vers solt que el pobla.
Un exemple del canvi. A Espanya ha tardat justament un any en desaparéixer l'Inquisidor general, el senyor aquell tan ronc i troglodita. La Inquisició continua viva, però. Només cal escoltar com perboquen de tant en tant els mitrats més recalcitrants.
Jo, que sóc dels que prefereixen les ametles als quicos i les papes, només m'alegre d'una coseta. Veig millor cara als amics cristians devots. Deu ser que el pes de consciència s'ha alleugerit. El discurs integrista no va amb ells. Ara falta que l'església diocesana i l'arxiprestaica vulguen obrir les finestres perquè entre un poc d'aqueix aire abans de començar amb el que vertaderament cal: raspall i desinfectant.
