Cocentaina, a divendres catorze d'octubre de 2016.
He tingut una sensació molt rara en aparcar al Carrer Dolors. Com si moltes coses boniques tornaren... He preferit pujar pel carrer de Sant Josep i m'ha agradat el curt passeig, tan mudat i colorit com està ara... Cocentaina, abans de la Fira i després d'haver plogut té un encant que, en copsar-lo, m'agradaria ventar-lo a tots els aires perquè el coneixèreu... És com una promesa de coses belles que prompte saps que es faran possibles. No sé exàctament com explicar-ho perquè ho porte massa dins i costa molt treure trellat dels sentits quan els mots no són suficients per fer-ho. Caldria que poguera expressar-me en records, en olors, en imatges i esperances. Definitivament, és el meu Paradís perdut...
...
Resulta que m'han convocat aquesta vesprada a Ràdio Cocentaina. Si feia temps que no xafava jo aquell racó de món escalat..., arribes sempre rebufant... Si han passat coses...
Va i vaig rebre una convidada estranya per tal de participar, o com es diga, en un nou programa. El seu conductor, Juan Fran Ferrándiz, em demanava si podria deixar-me caure pel castell que estava començant a bastir i em va vendre una idea que vaig jutjar divertida del tot... Un programa de ràdio nocturn en què diversos convidats o consellers anirien parlant d'històries de la història, anècdotes de l'anecdotari, llegendes del llegendari..., tot del nostre roglet mariolenc i de més enllà del seu horitzó encara. I ara que m'ha quedat ben clar el què ma mare em repetia quan jo era petitó, allò de "no tingues por, que el Sereno és un home", per què no llençar-me a l'aventura? Doncs bé, ja hi ha un fantasma més, jo mateix, al castell...
Hem quedat vora les huit per gravar la meua intervenció pel programa que s'emetrà el més prop de la Fira possible, just a punt pel Tots Sants... I d'això mateix m'ha tocat conversar. Molt amablement, per cert, com a mi m'agrada... Que si tradicions, que si la inevitable història del què es fa a Cocentaina acabada la Nit d'Ànimes (que crec que la repetisc cada any ací o allà, a més de fer-la efectiva a casa meua, com pertoca...). Si hem parlat de coses!, de l'origen de la Festa, de la seua gastronomia històrica, de la part de de religió oblidada, de les Danses de la Mort (i jo, recordant la que vaig escriure..., he, he, he...)... Tant que els díhuit minuts previstos han passat en un no-res iàmbic. I no he pogut contar allò de la Cort del rei Redoles que tanta por fa..., o la tradició aquella salvatge d'anar a escoltar a la làpida de l'últim dels teus veïns morts, que et dirà quan et tocarà a tu acompanyar-lo... Hi ha tanta cosa.... Igual, voltes de Tots Sants, em decidisc i te'n conte alguna de les més bones per ací mateix. Seria un bon lloc per celebrar la Castanyada el redós de Can Carrasca...
Moltes gràcies al senyor Ferrándiz, a qui no tenia el plaer de conéixer. Quede a la seua disposició si té a bé convidar-me al seu castell en alguna altra ocasió. Quan vaja a emetre's el programa, t'avisaré per si vols escoltar-lo, faltaria més... M'ha fet molta il·lusió tornar a la ràdio..., i trobar que jo continue sent jo; aquell jo il·lusionat: mentre esperava que acabaren l'entrevista anterior, a un admirat historiador, i mentre criticava un servidor i com cal l'horrible cartell de Fira, he agafat la llibreta i m'he posat a esbossar un intent de cartell propi per a l'any que ve... Res, m'ha vingut allí la idea... Qui sap... A la marxa...