Definitivament, no podia deixar la mort de la senyó Pepita com una frase al facebook, com una anotació fugissera i fràgil. És clar que també podia caure en el tòpic de parlar de la bonesa, tan gastada ja quan refereixes una persona a la que t'estimes o respectes quan aquesta se'n va. Però és que ella era bona de veritat, íntegra podria arribar a afirmar encara. Mai no vaig tindre d'ella més que somriures i bons gestos, i per suposat, bones accions. Millor doncs no escriure res el dia en què la vam soterrar en aquell minúscul i curiosíssim cementeri i esperar que arribara l'endemà per si el somni aclaria alguna idea.
No sé qui va triar la fotografia impresa en el recordatori, però va fer una tria excel·lent, perquè entre tanta tristesa com ahir vaig veure, amb la família immediata posada en rastre davant l'entrada curta de l'església de l'Alqueria per replegar el condol, amb la visió acoradora del moment en què van obrir el rostre de la finada a la mirada general abans de situar-la al lloc profund del darrer descans... No, aquella fotografia era la imatge necessària, des dels ulls tristos, entelats per les ulleres, un somriure senzill i sensat, gens estrident, calm i sincer, de fit a fit; el que vull retenir en el meu ànim i en el record.
I com animava aquell somriure cert i mesurat carrer avall fins la vora del riu. Segur que estava present en les converses posteriors al moment més dolós. Moltes d'elles trivials, com pertoca. Algunes, però, molt serioses, i totes elles plenes d'allò que reflecteix el somriure mateix: molta, molta estima.
Ha tingut una vida llarga, i no gens fàcil, la senyó Pepita. Però ha vist créixer els fills, i sobretot els néts i els besnéts de qui tant orgullosa sé que es sentia. Ahir, no tenia la presència de dos dels néts que, per coses d'aquelles que acostumem a dir "de la vida" ara viuen mar enllà, en una terra que els ha acollit i els ha permés que seguisquen lluitant pels somnis vells i crear-ne de nous i lluminosos. Però per més Atlàntic que ens separe a uns i als altres, ahir tots estàvem més units encara. Estic segur que Javi i Carina haurien donat de tot per estar camejant els carrers de l'Alqueria, i nosaltres, no paràvem de nomenar-los en qualsevol moment. Aquell somriure els feia presents.
Jo, per la meua part, em vaig sentir molt buit en arribar a la carrera des del Baix Segura, per la tristesa i la recança que m'arrosseguen. Però va ser seure al banc i els gestos d'Ivan i de MariPepa (que jo li diré així sempre), ja van començar a aportar-me escalfor... En anar-me'n ho vaig fer reblit d'estima. És una gent aquesta que m'estime molt i que note com m'omple d'energia, de coses bones, cada vegada que me'ls trobe, cosa bastant espaiada en els darrers i tristos temps. Llei de vida entesa, ritus acomplerts..., ara el que els desitge és, a més de la pau i el descans immediat, tota la felicitat futura possible. Sé que treballen de valent per ella. I del meu estimadíssim Joanet Vergonyes, de qui tan poc sé, que ja me n'assabente més pel YouTube que no per ell que el pilla la vaca, com no va a sentir-se orgullós el seu padrí? Sí, i per moltes coses de les que realment conten en la vida però que no omplen currículums pretenciosos... Ahir, farts de la missa (que contenta que estaria la senyó Pepita de veure'ns a tots a aquella esglesiola tan eixerida, per cert...) ho comentàvem, com que aquell rector que millor oblidar em va dir que la meua obligació era educar en la Fe aquell xiquet, jo li explicava -justament- que la Fe era un hospital de València... Ahir encara férem més gran la facècia. Ivan, si ara hi ha una Nova Fe... Quina és aquesta Nova Fe? La dels musulmans? la dels Budistes?
Vaig tornar a casa esgotat. El meu món va tan lent que dóna temps pel cansament absolut... I una idea que em rondava i que guardaré en el cofret aquell que tinc ple d'oripell i d'estima: al Ràfol Blanc queden ja dos somriures perennes que m'estimaran quan el món prenga embranzida o no hi haja temps més que per a l'acció. L'estima serà mútua. Més jo espere seguir veient florir el seu esforç vital pels anys...
Adéu a Josefa Ferrer Mengual. Com que creia fermament que algun dia es tornaria a trobar amb el senyó Batiste, quan siga al seu costat faça-li una abraçada de part nostra...
