Ontinyent, a dijous setze de juny de 2016.
Alosa...
Pour coi me vois si dolousant,
trop me puis bien desconforter.
On voit maint perdre par haster
che dont goïssant li souffrant.
De cuer pensieu et desirrant.
Adam de la Halle.
per a F.
L’alosa que fosa esperança
s’atansa a la cleda
i no pot cantar,
albira
com dol de sa vida
l’airada que agrada
i el sol desbocat.
No mira que son cant oblida
i li perd la mida,
i l’aposta envida,
el món
dissortat.
Sense ella,
sense sa veu bella,
no n’està sencera
l’albada,
el boscam.
Que buida
com queda la terra
hi arrela la pena,
sense la veu plena
d’un sol dels ocells.
Apenes,
i es sent que no alenes
refils bells,
i alienes
sonades es fan.
Tremola,
i amb emoció vola!,
que igual com et cansa
dur vida per l’ansa
i et fa recremar,
espera,
descansa’t i basta’t,
i estima el nou dia,
procura’t guardar.
I canta,
i ben baix
espanta
boires de migdia
i tot gest ombral.
I amara’t
en veure’t albada
sense més oratges
que els mals vents passats.
Arrela’t
en la fresca idea,
de néixer alada
davant l’endemà.
Sergi Gómez i Soler