Jacarilla, a dilluns tretze de juny de 2016.
Em criden per tal que escriga sobre no sé quin tema per a un congrés de no sé ni com ni quan... Diuen que en sé tant de l'assumpte com també d'escriure sobre ell... La meua feina, anys de dedicació, d'observació i de replega semblen avalar-ho, i també unes quantes publicacions esparses que he anat deixant per ací i enllà...
Fa temps que vaig decidir que si escrivia era per provar de passar-ho el millor possible i provar a contar coses que pugueren deixar satisfet el lector que tenia a bé apropar-se als meus escrits, que era una manera també d'apropar-se a un jo curiós, o millor, perplex davant el com som... Perque, contra l'opinió del comú general, no ho passe gens bé escrivint. M'és tan feixuc posar-me... Aleshores, si els amics que m'afalaguen amb la seua petició són pacients, m'agrada agafar-m'ho amb molta calma. Seleccione ara ja molt tant els amics pels qui escriure com els temes. Els segons no solen fallar-me, els primers, encara hi ha qui no acaba de conéixer les regles del joc i em té com a editorial, i això per res del món puc consentir-ho... Aleshores, només així, a poc, em pose escriure i sí, mentre vaig ratllant, esborrant, contant, esmenant... acabe disfrutant del joc de composar.
Quan la petició me la formalitza algun desconegut, m'ho pense moltíssim perquè sé que acabaré arrepentint-me: o bé no em passaran còpia escrita de la publicació o ves a saber per on t'eixirà el momo, que mai no les tinc totes amb mi. Darrerament he encertat de ple, m'he equivocat escrivint...
Però quan una entitat i/o els seus acòlits o subvencionats m'han menystingut, maltractat o directament insultat i ara em demana/demanen, amb la petició que es queda, que ni resposta mereix. I tan ample com jo em quede..., de ben segur que no necessiten res, veritablement, de mi!!!! Algunes ho han fet per anys, banalment, per interesos de vegades infantils i totalment personalistes. I ves per on, ara acaben demanant... No és venjança ni prepotència per part meua, sinó defensa de la meua dignitat. No sóc jo ningú ni els meus escrits res de l'altre món, gràcies i tot quan algú s'interessa en què participe en tal o tal altre projecte, emotiu em pose i tot si la proposta és de gent bona i m'engresca... Aleshores? No aspire jo a futurs elevats ni púlpits solemnials ni a brega per un lloc elevat on no ser jo, sinó a l'anar anant, a poc i amb bona lletra. A treballar.
I la pau que he guanyat aprenent a dir no? Ha sigut la manera més senzilla, i rabiosament difícil, de gaudir de veritat amb gairebé tot a què dic sí...