Ontinyent, a divendres tres de juny de 2016.
Tothom ha tingut, quan passa la quarantena, els seus dies de vi i de roses. Els meus foren d'allò més estranys, per estrafolaris.... Una de les coses que més va arribar a frapar-me fou el reguitzell de personatges aliens a mi i a les meues maneres que vaig trobar-me, abans que les tronades feren de mi la tristesa que ara em sent ser. Fou aquell un autèntic bestiari medieval alegríssim adaptat a l'entorn d'una manera de viure que no voldria repetir, però que m'enyore.
Entre els excèntrics, el grup amb què compartia tertúlia a Ràdio 9 els dissabtes a les tantes de la nit. Quines històries... Quina gent més obertament còsmica... Un dels humans més agossaradament divertits, i tràgics pel què et contava fora de micro, fou Vicente Ramírez. Hui ha mort. El facebook m'ho ha xarrat. Maleïdes les coses que m'arriba a xarrar el facebook...
No he vist ni conegut persona més generosa amb les seues amistats. Jo mateix vaig arribar a tastar d'aquesta generor, escenificada en el lloguer que acostumava a fer de diverses barques de l'Albufera per dur als seus estimables al mig del llac en la vesprada de la romeria agostenca i, després, reunir-los a tall de lloca perquè soparen... I les paraules? Tan agossarades de veritat que, sovint, ens descolocava del tot. Tant que ell continuava per l'alber de la plaça, amb la montera en la mà i saludant el respectable, feliç, mentre el presentador i jo, muletes en mà i acollonits, provàvem de torejar entre dificultats màximes aquell bou que ens havia soltat. De l'espantada de tothom ell feia passada de glòria...
Vaig estar ben content d'haver-lo conegut. Plany ara la seua mort. Era una persona vitalista i la seua vitalitat s'encomanava molt, de vegades massa, com aquella en que celebrant a la seua sala valenciana l'aniversari propi junt el de Rosita Amores, la cosa acabà tan obscenament que fins i tot una famosa alcaldesa va pegar a fugir no tinguera ningú la temptació de relacionar-la amb aquelles alegries tan del cap-i-casal i ben nostres. Que de les joies del piu, el Nostre Senyor se'n riu...
Després d'un episodi de sainet a un cert palauet abans d'una curiosíssima festa de la Corriola socarrada, en fallar ofés el nexe-persona que ens havia fet entrar en contacte, vaig deixar de veure'l. Encara vaig poder saludar-lo en alguna ocasió escardussera i em va soltar un dels seus savis destrellats... Fou una gran persona i com a tal me'l respectava. Fou... Hi ha tantes persones que em foren... Pau amb elles, ara mateix m'inciten les que em seran...
