Jacarilla, a dimecres tretze d'abril de 2016.
Si no teniu massa cosa a fer, vos propose que viatgeu amb nosaltres el proper dissabte setze al Camp de Mirra.
El dissabte passat, el dia 9, estrenàrem l'exposició commemorativa dels 40 anys de la recreació històrica del Tractat d'Almirra, que tornarà a estar oberta aquest cap de setmana...
El lloc és, si més no, curiós. Curiós de mena, per definir-lo de manera així, un poc deixada. No em plauria condicionar ningú en el seu judici personal quan passe aquelles portes de fusta tan ben cuidades. És Ca'l Rull, la tenda d'allò que es deia abans ultramarins, del poble. La regentava, amb aquell esperit de fenici culte i de vista comercial ben llarga que té Romà Francés, el manifasser més sonat d'aquella contrada. En retirar-se l'home, de la vida laboral (de músic i de rei no se'n va ni amb aigua calenta), va fer d'aquell espai de meravelles una mena de museu més meravellós encara. I dos anys després, encara conserva aquell redòs l'olor de vida quotidiana, asprament dolç, que l'oblit de l'intercanvi més vital no ha pogut apaivegar. Potser que siga el sol quan passa sobre la pols que deixa un terra que es desfà, i això que Romà sempre té les finestres entornades perquè no es despinten les imatges dels cartrons i els pots vells que atresora. Jo he arribat a creure que és per les botelles dels tants productes encara presents, licors locals sobretot, tot un patrimoni, que poc a poc ambienten aquella cel·la colorista en fer fugir a voluntat l'esperit més enllà dels taps de suro que les guarden d'un fora desconegut pel geni propi.
Allí dintre, doncs, és que s'ha bastit la mostra, més que no exposició, dels tants anys i les tantes falòrnies i bagatel·les i preciositats i riqueses que el Tractat ha vingut generant. Des del necessari explicat justificatiu, pedagogia precisa i precissa, del que es representa i es creu ser (molt, molt més que no una simple obreta de poblet), ...del que es creu ser i realment s'és, a les mostres artístiques que s'han agombolat: una col·lecció de cartells anunciadors realment impressionant (Navarro Ferrero, Boix, Guarinos, Toni Miró...), una capacitat publicadora realment envejable per la qualitat del grans que hi han escrit i del què escriuen, un seguit de premis i reconeixements admirable de debò...
Hi ha la visita ràpida, que s'entretindrà en les més belles peces, escultures, curiositats, mapes... A mi e plau la visita més interessada, profunda. La que potser estiga més per contemplar les fotografies, tan ben editades per Juanjo Alcaide; la que preferisca perdre's pels grans cartipassos de documentació que s'han posat al lloc dels cabassos de la fruita i que deliran els interessats en l'arxivística; potser serà cosa d'esbalair-se per tanta partitura propia com guarden i que encara no ha estat enregistrada (com pot ser això si tenen al poble tan bona banda de música??? Com seria d'interessant mostrar eixe ric patrimoni amb una bona gravació!!!!!)...
A mi, el què em va agradar més és mirar la gent, escoltar-la. Saber-ne l'opinió dels qui passen. Vos assegure que vaig disfrutar d'aquell ambient. Aquest cap de setmana proper, igual tornem a tindre la sort, i més si véns tu a visitar-nos.
I en mig de tot aquest preciós guirigall, hi ha el meu betlem...
