Ontinyent, a Diumenge dels Combregars, tres d'abril de 2016.
Em sembla..., que vaig a perdre prompte qualsevol credibilitat que puga tindre davant teu, si lliges que tot em va bé i tot m'agrada. No ho cregues així. No és així. El meu sistema és molt senzill. Li faig cas a ma mare..
Diu la dona que, si una cosa no m'agrada, per a què criticar-la? Per guanyar-me enemics? Més enemics encara dels que tinc? No és millor no nomenar-la i seguir deixant que el món rode la bola, xim xirimbola? El problema pot presentar-se quan vas llegint el què escric i tot són lloances, de totes les coses que vaig tractant. I a mi mateix em costa ja buscar adjectius positius que no repetisquen els anteriors.... I és què, davant obres com aquest "D'ací i d'allà" de l'Ensemble Montcabrer, com no vas a dir coses boniques? Mirem, doncs, d'explicar-nos sense massa topicismes ni racons comuns...
No m'agraden gens les modes musicals, i al temps, em delisc amb la nostra música d'arrel tradicional. He seguit anys i panys la recuperació dolçainística que ha fet del nostre instrument nacional (passeu-me l'asseveració) un més d'entre tants, útils i corrents, entre les famílies instrumentals d'ús efectiu al nostre àmbit, amén. Però em cansava i em cansa el panorama de l'excés. I el del copia-i-apega també. No aguantava quan tothom i totdon, en voler fer grupet, s'afegia al model ska+dolçaina... I pel que fa al repertori tradicionalista/riproposta, m'esgotava quan apareixien grupets més altallístics que no Al Tall, i després més urbalistics rurans o pepbotifàrrics o quicocelistes que els mateixos originals. M'han atret propostes com totes les que ha dut endavant Eduard Navarro, o Efrén López, sempre tenen alguna cosa més a dir, i diferencial. M'encanta la forma d'usar del passat per conjugar nous futurs dels germans Dénia, i alguns jocs assentats que s'han fet darrerament amb la xirimita, tipus Ternari (mai prou aplaudits...). Això sí, he trobat a faltar que eixes propostes superadores d'un XIX-XX, i faig un neologisme xulo: vicentetofavàric, arribaren realment al carrer... Dolçaina de dansa, de passacarrer, acompanyant els moros i cristians..., val, però, i no hi ha més possibilitats sonores que acompanyar les bandes? I què hi ha de les músiques més velles, de les tradicions renaixentista o barroca? No poden arribar a acompanyar una cercavila? No podem adaptar-nos de manera correcta (sense "munheira" gallega en actes tradicionals propis valencians com solen fer grups ben coneguts per la seua poca... poca... ). Podem relacionar-nos amb altres temps, amb cultures que foren també la nostra i que no són conegudes pel gran públic, que es sorprén i segueix aqueixa mateixa música, vestida d'alta cultura ara, però llavors, en els segles, quotidianament festiva als carrers, romeries i altars (el Llibre Vermell de Montserrat són danses i cants animadíssims, no?). Els hem escoltat recuperats per prestigiosos musicòleg (sant Jordi Savall sembla ser el seu sant patró, seguit per Carles Magraner i algunes còpies locals l'ego de les quals no cap en el poble que habiten). I adaptant-les al carrer funcionarien? I tant que sí! Ho hem pogut comprovar fa anys amb la gent del Terròs de Petrer, quan acompanyen la recreació històrica del Tractat d'Almisrà tot mesclant el tradicional rebregat amb allò composat per grans autors des del temps d'Alfonso X el Sabio a Matilde Salvador o José Rafael Pascual Vilaplana... En l'enregistrament tret de fa poc per l'Aljub de Bocairent s'ha aplaudit fort l'atreviment de sonar aquella peça renaixentista britànica (Pastime with good company) feta, diuen, pel rei Enric huité... I és llàstima que no s'innove amb la recuperació habitual i seguida de belleses-velleses com aquestes, que tant s'adirien a la nostra forma festiva major immediata, els moros i cristians, com a alternativa... O només als mercats medievals, vaja...! S'ha fet a altres indrets, amb resultats esplèndids com a la Festa del Renaixement de Tortosa, o a tants llocs catalans (el Toc d'Inici de Barcelona, les melodies de les danses i el bestiari de Figueres...), que no llueixen tant els Gegants d'Ontinyent amb la instrumentació que els acompanya?
Doncs bé. L'Ensemble Montcabrer ha jugat a eixe joc, apostant fort i guanyant amplament la partida, premeditada o no. Ens enxarxa amb la brillantor del Renaixement per acabar rebolcant-nos, i sempre arran de carrer, amb propostes que conjuguen la nostra música casolana amb maneres tan desacostumades com de sonoritat, factura, treball i intenció lluminosa... Quin pas-doble tanca aquest seu primer Cd! Quin invent això de mesclar una dansa de rogle jueva amb un invent nascut de vara coixa! Quina mixtura més al·lucinant remenar la jota del Muro mallorquí amb la moruna socarrada de Cocentaina! És que comences amb les llumenetes enlluernadores del Haendel més conegut (el dels reials focs d'artifici) i sense desfici ni cansament van passant temes i temes que mai no són purs, perquè remouen partitures arnades en una mateixa peça ben arranjada (pavanes, branles...), amb un Tourdion meritori i una Mourisque que et deixen amb la boca badada. I igual et planten dues peces religioses vetustes i te les renovellen per a un ús real processional com et solten la Jota de Beneixama gairebé explicada antropològicament, o com fiquen al safareig la cultura musical de Callosa d'En Sarrià i Bocairent i treuen un nou llençol de coloraines festives. Tabal, redoblant, pandereta, davul, trombó sacabutx, bombardí, dolçaines curta i llarga, tarota curta i viola de roda... Cosa immillorable. I amb veus, la de Minerva Pons i la tan de moda ara mateix d'Hilari Alonso (que broda, amb fils lluïts, l'estam bo de la joteta beneixamera...).
Un retret només els faré i té a veure amb la curtedat...
Se'm fa curt el treball, se'm fa lleuger, amable, atractivíssim, meritori, agombola i dóna gana de desfilar-lo, de festejar-lo... Però es fa curt. Se'm fan curts alguns temes, que podrien haver estat jugats un poc més perquè tenen una major trajectòria (el Tourdion, per exemple). Se'm fa curt el text que acompanya, les explicacions que es donen, que mereixerien un espai major que no el doblec, ben escrit, ben dissenyat, però... Se'm va fer curt el camí de comprar-me'n no un sinó tres (que vull regalar algun exemplar a gents que, com jo, el disfrutaran de manera sentida), i això que el vaig adquirir en la mateixa Beneixama... I espere que se'm faça breu el temps que tardaré en posar-me'l de nou perquè m'acompanye en els meus camins. El temps que tornaré a poder disfrutar del seu sempre magnífic directe a peu de carrer. El temps que tardaran a fer l'esforç suprem que suposa per qualsevol grup reunir ànim, ganes, repertori i diners perquè ens oferisquen nou material, necessari material.
D'ací i d'allà, quin bon títol per aquest mostrari de teles damascades de tan distinta textura, coloraina i procedència. Les meues felicitacions als artistes. Quina gran sort tindrem de seguir-los, i seguir disfrutant-los.
I a tot açò. T'he dit que cada Cd costa cinc euros? Sí, cinc euros. No sé què fas encara assegut llegint-me que no t'has alçat corrent a comprar el teu exemplar...
