Ontinyent, a dijous trenta-u de març de 2016.
Hui fa 524 anys, i això vol dir que a l'any que ve farà compte redó commemoratiu (mai no celebratiu, per favor...), de la creació del Decret de l'Alhambra. D'aquell magnífic lloc estant, els reis Catòlics, Ferran i Isabel, expulsaven de les seues corones els habitants jueus.
Val a dir que, com en totes aquestes drasticitats, no podien aplicar-se immediatament, ni anunciar-se... Fou signat i enviat a les grans ciutats amb l'ordre de no ser llegit públicament fins el 31 de maig.... Se'ls va donar de temps fins el 31 de juliol per fugir i, després, l'ordre va deixar que els endarrerits se n'anaren finalment el 10 d'agost. Torquemada, inquisidor general castellà, se n'havia eixit amb la seua i es guanyava així bona part de la mala fama que conserva. I encara van tenir cert mirament. Anys després, el 1609, als moriscos els expulsarien amb un mínim de temps esfereïdor... Motius: judaització dels cristians nous, usura..., tòpics...
Condicions: Tots fora (a no ser que passaren a ser cristians pel bateig) i només amb allò que haveren guanyat en vendre els seus béns immobles, però no amb diner sinó amb lletra de canvi o mercaderies que no foren armes o cavalls...
Cal recordar-ho. I més quan veiem que, cada dia, i a cada segle, milers de persones, gent, massa, però a la fi persones individuals amb història pròpia, són obligades pels seus governs, desgoverns, invasors o manipul·ladors, a fugir de casa seua, de terra seua, cultura seua, passió seua, vida seua..., amb la fosca destinació del no saber on i deixar de ser casa, terra, cultura, passió i vida. I a més de refugiats, sovint combatuts, com aquells moriscos que, en arribar al nord d'àfrica, encara van ser tinguts per musulmans renegats i passats a la fulla de la simitarra... Com aquells que fugint de la darrera guerra espànyica foren presos pels nazis a França i tornats a les armes de la dictadura...
Per sort, el 1969, el 21 de desembre, aquest decret contra els jueus fou derogat formalment. Quina fidelitat la dels jueus que fugiren, tot conservant llengua (el ladí) i tradició sefardita. Quin admirament em provoquen. I com insisteix en mi la pregunta aquella que tantes vegades em retorna, i que plantejà poèticament el musulmà valencià Al-Russafí: "Ser la pàtria d'un infant, obliga a estimar-la sempre?". La meua resposta és com sempre clara: Sí, malgrat la madrastria de la pàtria vella. Sí, malgrat l'assumpció d'estima a la pàtria nova.
En els darrers viatges que he fet, he tingut la sort emocionada de visitar les tres sinagogues velles de la Corona de Castella. Les de Toledo (Santa Maria la Blanca i la Sinagoga del Tránsito) em semblaren d'una subtilesa única. La de Còrdova em va arribar a donar tanta emoció que no sabria dir-la... No sé, tot pot vindre'm del respecte que he tingut sempre a tan trista història, al coneixement des d'infant de la tristor sefardita, a les lectures jovenívoles d'Espriu i la música sefàrdica que tant m'atreia en la meua adolescència, segurament... Que mai ningú no siga forçat a anar-se'n de sa terra, voldria. I si ho fa per gust o perquè el nou horitzó promés siga dat a fi de bé, que no oblide mai què és el que deixa darrere i ho respecte...
Sabeu? Tinc dos fills jueus. Una parelleta que solem dir... I els dos són reis...