Ontinyent, a Diumenge de Pasqua Florida, vint-i-set de març de 2016.
M'alce enjorn, malgrat el canvi d'hora que acabem de patir. De ben segur que una bona dutxa em resuscita... En no res, prendrem el cotxe i farem camí cap l'estimat Alfarrasí. Volem rebre allí la nova primavera. Ens han dit que la durà un àngel que vindrà volant i...
Bona Pasqua a tothom!
Enguany que el dia coincideix, quanta coincidència enguany sent que no existeixen, amb l'aniversari de la mort de Vicent Andrés i Estellés. Per això, el recordarem felicitant-vos el temps en què l'eròtica de la vida era celebrada amb tanta ànsia com també tan furtivament i maldestra, amb aquesta meravella de poema seu, de Les acaballes de Càtul (1977)..., i que ara vull dedicar també a la Tarara, sí...
Aquella olor que tenia el teu cos...
No era l'olor dels cossos que es perfumen.
Era una olor com d'aigua, elemental,
era una olor -ni tan sols era olor-
de netedat i pulcra intimitat,
una tendral netedat com de brossa,
fonamental, primordial, primera.
Abans de fer l'amor jo perseguia
a cada pam, damunt la teua pell,
la fascinant arrel d'aquella olor
que, molt golut, secretament m'atreia
fins a arribar el moment del vertigen;
i com aquell qui es llença a una cisterna
o com aquell que adelerat es dutxa
queia damunt el teu cos amadíssim
o te'm posava damunt el meu cos,
car el teu cos, molt sovint, em cobria
com una brossa, una pluja, propici.
No era l'amor, i era més que l'amor.
Era un amor de forestal origen,
era un amor com quan plou a la selva,
era un amor, tel·lúrica fondària,
fins arribar al principi dels arbres.