Ontinyent, divendres 11 de desembre de 2015.
Una de les coneixences que més m'ha impressionant, moltíssim, d'aquest any infaust ha estat Torreparedones, i sobre tot, el temple ibèric...
Vos explique. Estàvem a casa d'Inés i alguna de les filles va dir que podríem passar per aquell lloc a l'endemà. Javier va insistir que sí, que si ens agradava l'arqueologia, era una cosa d'interés... D'interés? Aborronat estic encara! Davant la insistència ho provàrem. Mala decisió hauria estat no fer els vint-i-tants preciosos quilòmetres entre oliveres carregades d'or verdós que acatxaven humilment les branques cap a una terra albaríssia tan ben treballada... I allí que enfilem camins de pols, perduts com a mi m'agrada perdrem: sense saber on eixirem però amb l'esperança que no quedaré defraudat en l'intent... I res, que arribem a un tossal que passa per ser el punt més elevat de la campa cordovesa. Al caramull, una torre gòtica, l'antic castell del poble Castro el viejo, el Monte de las Vírgenes.... Torreparedones per a tothom...
Això que comences la visita després que un amable jove ens faça indicacions que ens sorprenen... Quatre mil anys d'història concentrada en uns bancals encara reticulats d'oliveres decenàries i centenàries? Sí, i el millor és que no se sap el nom de la important ciutat romana! Sí, per ací tingueren lloc bastants accions de la guerra civil entre César i els Pompeians... Potser serà l'Ituci Virtus Iulia que nomena Plini? Tot apunta que sí... Passem per dues enormes torres que fan de porta reconstruïda i anem seguint el camí de ciment taquinat de romerets ressecosos... No podem creure que només faça mesos que han trobat una ermita al·lucinant, dedicada, justament, a dues verges Alòdia i Nunilo que, potser, foren martiritzades allí mateix i la memòria de les quals encara no s'ha perdut en la toponímia del lloc... I encara menys podem creure que fa setmanes que han trobat les termes, tapadetes com les veiem amb plàstics perquè les universitats internacionals que estudien el lloc, i que només han excavat el 4% del total, tornen a gener de vacances...
Jo no sé la de diners que s'hauran abocat en el lloc, però la impressió és que estan ben invertits. Només que rasques entre els bancals i ja han trobat completet el fòrum i el mercat, realment estoradors per la grandària i l'estat de conservació... Però el que més em va impressionar fou el recinte sagrat ibèric...
La deesa Tanit rebé culte en ell. Foramuralla, encarat al sud i amb una vista impressionant de centenars de quilòmetres d'oliveres.
En pujar la dura rampa de fusta, entrem al recinte. Ens atrevim a entrar en la cella sagrada, reconstruïda. A la porta, unes reproduccions d'uns ex-vots allí trobats ens indiquen que són dones nues i prenyades. Eren per demanar un bon part a la deesa màxima. Tanit, canviada pels romans a Caelestis i, després a Juno Lucina, la fèrtil, la protectora. I en entrar, allí està, en silenci, refeta la deesa...
Vivia dins de la columna que hi ha apegada a la pared nord. Allí només entraven els responsables religiosos i feien els seus oficis sobre el llit de cendra d'on partia el fust de la columna, una deesa-betil o pedra sagrada que a més, fins i tot podia actuar a mena de rellotge de sol...
Sí. Els arqueòlegs han proposat l'existència d'un lucernari al sostre que deixaria passar el sol de tal manera que, per la situació de la deesa columnada, la llum fregaria el capitell ametlat en el solstici d'hivern, i el terra del fust del betill en el de l'estiu. Potser fins i tot tindria marques per tal que els sacerdots pugueren controlar el curs de l'any... La proposta ens semblà fantàstica...
Després, continuàrem el camí i pujàrem a la potent torre medieval, corona d'un castell desballestat. La bellesa d'aquella solitud camperola olivarera em va corprendre del tot... En tornar, ens aturàrem en la font que hi ha als peus d'aquell munt de sorpreses fetes ciutat desconeguda i murada. Diuen que guaria els peus dels caminants...
Hi ha coses en el món que fan valorar més encara la sort que tenim d'alcançar a descobrir-les...
