Ontinyent, a 29 de novembre de 2015.
Ahir va ser un dels dies més durs que recorde. Per excés de feina.
Vaig acabar tan rebentat que hui que tenia previst matinar, no he pogut acompanyar el germà sol en la seua eixida, i així em va, amb tal retard que no sé quan començaré a fer el programari... Però isc del despatx i em meravelle...
Enguany, amb tant de canvi com du el vent, l'Advent que comença m'havia de dur bones coses. I tant que sí. Anit ma casa era un goig amb gent i gent ficant mà a l'arbre de Nadal... Ja l'arbre, Sergi? Però tu no ets dels qui s'esperen a que s'acabe la festa de la patrona única i canònica del teu poble? Sí, sempre ho he fet així i així és com m'ha anat; tota la vida amb presses i corregudes després... Si ni tant sols l'Ajuntament respecta eixa regla ontinyentina no escrita, vaig a preocupar-me'n jo? Els darrers anys, amb tanta acumulació de bagatel·les, ni tants sols era un servidor qui muntava el meu arbre. Estava ben muntat, això sí, preciós, però per unes mans que han optat per tornar-se gafes i no i ja està bé... Vida nova, tota la decoració nadalenca entacada a l'ample de l'oblit dels calaixos i obrim els temps, les cortines i les finestres a noves formes i experiències...
I això. A recuperar i refer tradicions personals!
Ara mateix el·labore un calendari de referències festives pròpies. Des d'ara, serà el dia del Doctor Ramon Llull, o el més proper a ell possible, quan començaré el meu Nadal. I com cal: enguany ha estat l'hereu de la família qui ha penjat el primer nou element decoratiu de la casa, i no imaginareu com estava de content, tio munta ja el Betlem, tio puc ajudar-te a muntar-lo, va tio que se't farà tard com sempre... A la setmana que ve ja el tindràs muntat? Ai Abel, quina sort seria eixa... De moment, com que l'arbre ja estarà, posaràs tu també al seu peu el teu estimat Tió...
Això que vos deia... Què no muntàrem l'arbre a deu mans? I encara en faltaven dues més que estaven treballant llavors, però que hui m'han dit que vindran a veure com estic de flipat, que a qui se li ocorre alçar-se a les cinc del dematí d'un dissabte per fer el què vaig arribar a fer a ma casa, més que siga una preciositat, però que Sergi, si no vas dormint el que cal, si no vas cuidant-te... Deu mans vinga a ficar boles rosa, nacre i verd clar, entre cintes i boles d'espart i de llana... El resultat? Per a mi extrany, fet com estava a les formes aquelles d'abans. Però recontracollons com queda de bonic sobre tota la novetat de la llar renovellada.
Al dalt de tot, encara, aquell estel daurat setanter que em recorda el de la meua infantesa. I la promesa solemne de seguir sent jo. Un jo que es reconstrueix entre somriures.
I sí, Abel, hui posarem la primera pedra del Betlem...