El telèfon vibrava insistentment i no vaig poder agafar-lo fins que el darrer alumne eixí de classe... Era el meu cosí Gabriel. No sé les quantes cridades m'havia fet, i ara m'arribava un "guassap" seu. Com? Impossible el que estava llegint. No podia ser que son pare hagués mort...
En arribar aquesta vesprada a Cocentaina, encara he vist neu a les ombries més pregones del Montcabrer i les Penyes Monteses. Al dalt de tot contrastava sa blancor amb la creixent morenor de la penya. I en acudir al tanatori un dol que ja comença a ser-me habitual, i jo que em negue... I arreu la mateixa idea: no pot ser que Roberto haja mort, i tan jove, i tan inesperadament, i tant fugaç, i... Porte molt de temps pensant en això de la velocitat de l'anar-se'n...
Com en els darrers anys, novembre ha estat temps d'adéus inesperats, per més que enguany la cosa s'ha estirat des del final de l'octubre per enramar-se amb el principi d'aquest desembre rar... Encara no he acabat d'escriure sobre la mort de Mandela i no he trobat espai temporal per parlar de la defunció de la meua admiradíssima poetessa Joana Raspall, que ja estic de nou parlant d'un adéu familiar... Quina mala ratxa, em deien a l'institut hui... Jo ja no sé què pensar. Hui, a l'església del Raval, em venien imatges d'una infantesa feliç en què només entrava jo en aquell casalot que per a bodes i riures, i ara, crec que des de la mort de la tia Paquita, i després el tio Pepito, i darrere la tia Angelita, i ara Roberto, tot em són dols... El temps "adult" canvia les benvingudes pels adéus, injusta llei de vida, però llei a la fi imperant, i només m'he adonat de com estaran ara de sols ma tia Milagro del Carmen i Gabriel en cantar el rector el grec Kirie Eleison, l'única cançó que he volgut seguir, igual que l'acomiadament, quan no m'he pogut estar de recordar el Dies Irae; què vaig a dir-vos, ja sabeu com sóc de barroc... La fi del món me l'anuncia cada Nit de Nadal la Sibil·la, en la calentor de front el meu betlem, però el que canta no m'és mort sinó emoció tel·lúrica. Mort. Ja fa estona que la sent propera perquè m'ha arravatat estimes sinceríssimes. Ara comence a entendre el seu preu, i que el cant du al darrere un gruix mantó de solitud... Potser aquesta bellesa del cant se'm va tornant agror. És el que m'ha vingut quan me n'he adonat de la solitud de qui es queda sense, perquè qui parteix ja no pateix que sol dir-se... Tanta gent se me'n va si la llei s'acompleix que pense que no sé si sabré païr que tants dels meus se'n vagen anant.... Supose que sí, i que la visita als temples caducs o a les novelles propostes d'adéu que vindran, aniran sovintejant. I de tot plegat, només una idea: m'agradaria saber quan serà que em toca a mi la tanda. No m'agradaria anar-me'n sense dir-li a qui estime l'amor que li duc. Donem massa coses per sabudes i potser ens falla la comunicació en el més important...
Tot això pensava mentre el rector recordava que la família no volia el pèsame directe, estabornit com jo estava, assegut al reredetot del món, m'ha costat reprendre el fil... Hui estàs tan bé, amb els maldecaps de la feina, repassant el que faràs el proper cap de setmana, com sorprendràs enguany amb la cosa del Nadal, i despús-demà no és, no ets, soterrat, estimat, solitud. Terrible sort la de la mort que du aparellat l'adéu als qui estimes sent vida.
Sort encara que Gabriel és fort -m'admira la seua força- i sé positivament que ajudarà a sa mare en tot allò que necessite. I quina llàstima ma tia, que estimarà sempre qui l'ha estimada sense escoltar-li dir aqueixa mateixa estima, sense poder-li fer-li oir la seua... L'amor, que també es transforma, com la vida i l'energia. I el dol que provoca és insondable.
Sort encara que Gabriel és fort -m'admira la seua força- i sé positivament que ajudarà a sa mare en tot allò que necessite. I quina llàstima ma tia, que estimarà sempre qui l'ha estimada sense escoltar-li dir aqueixa mateixa estima, sense poder-li fer-li oir la seua... L'amor, que també es transforma, com la vida i l'energia. I el dol que provoca és insondable.
Una abraçada als dos, que me'ls estime de bona veritat, i a tota aquesta branca de la família el meu condol... I adéu a mon tio Roberto Pascual Sellés. Que descanse en pau sota l'ombra beneïdora del Castell...