Fa no res parlàvem dels treballs de l'Ajuntament d'Oriola per tal de fer-se veure com un referent valencià, que s'encetava amb un respecte a la nostra llengua inèdit, fruit de la preocupació de moltes persones i per molts anys, la major part d'elles professionals de l'educació. Són bastants, i del tot interessants, les iniciatives que podem trobar referides a l'aprenentatge lingüístic. Els resultats també són esperançadors, però els entrebancs reals iquotidians són, però, encara nombrosos.
El discurs que s'aplaudeix majoritàriament no és aquest positiu que exposem. Les idees respecte el valencià solen ser ben diferents..., i molt iguals encara a les que hi havia fa, direm, quaranta anys, com si no havérem aprés res encara. O sí..., com si només continuara vigent el rebuig per un costat i la demagògia barata per un altre. Aquesta darrera, encara s'atia a tall de proclama quan convé i, sobretot, per raons estrictament personalistes.
Ací teniu un últim exemple. L'article que publica a Diario de la Vega una professora, Laura F. signa la dona.
Podeu trobar-lo complet ací mateix, però vos fem un extracte ben definitiu i definitori:
" Encajar el valenciano, como sea y por huevos, en el horario escolar en detrimento de asignaturas más importantes y básicas; teniendo en cuenta la necesidad de nuestra lengua en cualquier currículo profesional. ¡Vamos! Que puedes ser una fiera en tu trabajo, que si no tienes el “papelito” de la Capacitació, no se te contrata. No vale tu capacidad como profesional, no, lo que vale es el valenciano.
Cuando los jóvenes se tienen que ir al extranjero a trabajar, lo practican mucho. Por otro lado, si hay dos lenguas co-oficiales ¿por qué no hay libertad? Se vulnera mi derecho como ciudadano."