Santrafel, a dissabte vint-i-quatre de maig de 2025.
La primera vegada que vaig anar allí on hi ha la fosa comuna dels morts a la Batalla de Camorra (22 i 23 de desembre de 1873) jo ja era granadet. Havia pujat alguna vegada al Sant Crist des de Bocairent, però no m'havia aventurat a davallar a aquell racó de món. La batalla més inútil que havia tingut notícia, i la més gran viscuda als meus termes vitals, sempre m'havia obsedit, des de ben menut, amb les històries que m'havien arribat, moltes d'elles de biaix i del tot impossibles per la càrrega de, deixa'm dir salvatgisme, que contenien... Però la creu, no l'havia visitada. Va ser un camí massa intens perquè des de Santrafel estant, vaig anar-me'n pel camí de la Costa fins a la Maiansa, i, d'allí, tira amunt, amunt fins a la Soterrània per l'alt dels Carlistes. I ja et trobes en l'elevat pla serrà de Ponce i de Camorra que travesses sense cap ombra i amb bona cosa d'alterons de camí arrugat, ara amunt i ara avall sense mes horitzó que la Mariola allà al fons tant més alta i la constatació que fou allí on tanta mort...
Arribat al Sant Crist, i esgotat com poques vegades, vaig enfilar el caminol. Arribes a un redòs ferotge. Tot és un paisatge ressec on sembla que el rocam gris que s'agombola et tinga en la lluna. Sort del referent mariolenc que... I en trobar aquella creu fèrrica rovellada, envoltada d'uns xiprers més difunts encara que no els morts que els fan d'adob, negres cap el cel com a veus rogalloses que punxen l'aire poc que allí s'aplega, vaig quedar molt tocat. Quin indret més nefast i quina bellesa absoluta la de la poètica seua...
Sobre la pedra que basa la creu, uns mots que fins ara em persegueixen per l'extrema fondària que guarden malgrat la banalitat que sembla dir... "62 víctimas de sus ideales unos, de la disciplina otros, yacen aquí. Honor y gloria a los que murieron en cumplimiento del deber el 22 de diciembre de 1873". Honor en què? Glòria, quina? Ideals, disciplina... Algun conte m'han inspirat, alguna redacció apressada que em caldria revisar... Però eixa imatge va vindre'm clara, la d'aquella cansada primera impressió, quan, en l'aniversari redó de la batalla, vaig voler escriure un sonet...
Molt he dit que els meus poemes solen ser lapidaris, commemoratius disimule dient finalment... Sí, trets per a ocasions puntuals com si els havérem de gravar en cap pedra... Aquesta vegada, la inspiració, però, era certa, justament per la meua obsessió amb el temps aquell tan conflictiu... La batalla no fou més que una ventada fortíssima sobre un foc de brases que creix llavors, i molt fumeja. No aprofità, com ja he apuntat, més que per quatre estudis sobre estratègia militar i per regar aquells camps erms de sang que, sent tan fèrtil ni saó donà... Bé s'han encarregat els investigadors de remarcar-ho. Això sí, en el meu camp de visió, i per tant d'entendre culturalment la societat, fou una fita bàsica... El Bocairent víctima també quedà marcat per sempre per la conseqüència de morts i ferits reconvertint tant de racó físic en hospital de campanya i els mentals en record de la fita veritablement guerrera més important que els havia passat pel damunt als veïns. I allò va quedar en el caràcter, i s'empeltà en la festa... I per més que fals siga, definí allò bocairentí front el veïnat, no més carlista ni liberal que Bocairent mateix, però la fama es cria a partir de fites intenses com aquestes, per més que tu, després, vulgues cardar altres llanes...
I res, que vaig voler fer un text ample estudiant aquella caracterització etnològica que no només Bocairent defineix i que té episodis d'interés veïnals, com l'assentament morocristià ontinyentí, en origen absolutament anticarlí... Quedà això per a un futur que si ha de venir, vindrà. Llavors, només vaig poder que redactar un sonet on volia reflectir aquell paisatge de lluna, aquell dolor xiprer, aquella inutilitat del fet mort, del gest guerra... La insconsistència vital que queda esfilagarçada en això mateix, més gestos que no fets... I necessitava d'un llenguatge cantellut que ningú mai no llegiria, avesat com està el nostre món a no llegir i, si és en la nostra denostada, autodenostada, llengua, no passar del "la meua mamà em mima" impossibilitador de qualsevol més enllà... I res, que va eixir-me un dir fosquíssim, desesperançat... I vam seguir anant anant... Vaig assistir als actes del 150 aniversari, que no podia perdre'm les conferències..., i els vaig fruir des de la meua admiració per allò que no acabaré mai d'entendre, i una més que n'hem viscut, d'efemèride, a l'espera que la vida ens duga, en ventada, fets nostres que recordar, i no passats que reexplicar.
Resulta que sí que hi hagué un lector del poema.
Fa un temps, va posar-se en contacte amb mi l'admirat Josep Vicent Ferre, "Picolí" de tota la vida... Que anaven a publicar les conferències i més textos enriquidors en un llibre d'aquella fantàstica col·lecció d'estudis locals que tenen a Bocairent i que és l'enveja sana d'insana de qui voldria, i la més insana de qui, podent, no... Per suposat que podia publicar el meu sonet. Res més faltaria... Quin honor cert per a mi i les meues solituds... I res, algun contacte més que l'aire fort de la meua falta de salut recent va emboiregar-me i, fa ben poc, se m'avisa que no només el llibre està llest i a punt de presentar-se, sinó que, a més, durà com a sobrenom un d'eixos versos. I jo, bocabadat.
Ahir va costar-me molt, moltíssim, pujar a Bocairent a la presentació. Després d'una setmana de mareigs tensionals i estressívols, vaig ponderar que la meua passió per l'entendre m'havia de fer pujar Adern amunt per poder assistir-hi. Vaig ficar-me a la música aquell vell cd de Ternari, i, entendrit, vaig presentar-me el primer. Vaig seure en la darrera de les cadires. Poc a poc va anar entrant gent d'aquella bona, i en un no-res, jo ja hi era a meitat de l'assistència d'una sala a cormull de tants com no pensava i, en vindre el senyor alcalde a dir-me que jo tenia reservat lloc a la taula presentadora, vaig declinar tan generosa consideració. El meu estat i jo no quadrem i, a més que no m'atreu gens allò que em miren, el que haurien d'arribar a veure potser és el meu decrèpit... I res, que s'hi presenta el llibre: "De cap profit cap mort. 150 anys de la Batalla de Camorra o de Bocairent". Obra coral que inclou materials preciosos d'Antonio Caridad Salvador, Javier Garcia Peiro, Julián Monerris Castelló, Carles Nájar Francés, que presentà l'acte, Rafael Pérez i Cabanes i de Jairo Vañó Reig. Des de tantes vores polièdriques com s'ha pogut comptar, es parla dels antecedents del Carlisme a Bocairent, la mateixa batalla, com la recollí la premsa escrita, com la recollí l'art de José Benlliure i de Juan Alaminos, com l'oficialitzà el Registre Civil de Bocairent i la referència cohetània d'una crònica anònima. Tanca el meu senzill sonet.
Vaig acabar llegint catorzada de versos mentre el senyor Ferre sostenia amablement el micro de peu allà al capdaltar defugit i fent-ne cinc cèntims del seu perquè, ben agraït. A la tal altarada ja s'havia parlat, massa i tot, de la significança.... I el meu agraïment és molt i ben sentit, i em sabeu tan sincer. És un goig poder "fer" alguna cosa a o de o per Bocairent (fet que em recorda com ho és d'impossible al que figura com a meu poble a la meua documentació oficial...). Vaig pensar per un moment que si no fos per Bocairent, Cocentaina i Biar, i els tants poblius que Benicadell i Mariola besen amb la seua mirada, quin hauria estat el meu horitzó escritorial o contacontístic? I que el meu nom, més que siga de manera tan tangencial, quede pel demà unit a un fet tan sentimental per a mi com aquella desconeguda batalla que tants com jo duen dins perduda com a cosa guanyada en herència... Quin goig.
 |
| Imatge (provisional), facilitada per Juanjo Alcaide. |