Santrafel, a diumenge díhuit de maig de 2025.
Havia decidit no publicar res sobre eixa barqueta sense orsa ni timó que és, en aparença, el Festival de la Cançó d'Eurovisió —amb el far irradiant diners als que seguir, això sempre—, que anit es celebrà a la ciutat helvètica de Bàsel amb victòria austriaca amb, per segon any consecutiu, un cantar de iòdels alpins d'agudesa desbocada i apartat de l'heteronormativitat. Ara hauria d'estar caminant, però en alçar-me tard ja fa massa calor, que l'estiu ens ha vingut de colp i repent... O dibuixant, que el cartell del Corpus no es farà a soles... Però després de conversar amb la meua germana, que va adormir-se mentre veïa la funció —i pense que va adormir-se per mi, perquè ausades que em va costar aguantar...—, m'he dit de deixar quatre coses apuntades perquè no se m'obliden. Vulgues o no, Sergi, açò és un dietari.
Ei, Eurovisió va deixar fa molts anys de ser un festival de la cançó, exactament seixanta-nou, els que té, per convertir-se en una xirigota politicàstrica on es veu exactament l'estat de la popularitat populista que cada país participant té amb el seu entorn geogràfic. Que Portugal no done punts a Espanya és el més habitual per més que la gent espànyica ho veja a tall de traïció, quan vaig passejar-me per Portugal vaig entendre el perquè; la traïció seria que Xipre no votàs Grècia ni Grècia Xipre... Traïció? Si ja empres eixos mots estàs parlant d'altres coses tu mateix que no són música... I és que, lamente dir-ho, de música, tres cançons i justetes. No hi ha màquina botifarrera al món com aquesta: gires la rodeta, prems el botonet, i t'ixen tots els temes clònicament igualets, com si els hagueres enregistrat i manipulat al mateix estudi i per part dels mateixos tècnics. Vaja, com si estiguérem parlant de la màquina botifarrera que tant s'usa hui en les nostres festes morocristianes...
De Suïssa la rica, només podíem esperar que focs d'artifici i lluminàries. Seguint el mode morocristià, això de tindre capitania i posar al damunt la taula la cartera plena de diners en negre... D'ànima, poca. I d'amor a la música, a la unitat europea, a la igualtat humana, al respecte, i a la llibertat, parauletes que el vent dels Alps s'endú amb un alé blanc de neu de primavera... Sa majestat Diner IV el Posturejador segueix sent el president papal de la república i ací cal maquillar-ho tot perquè tot semble pau i bé, i quin maquillatge millor per fer-ho que el del patrocinador Morroconoil aquell, no sé com s'escriu ni vull, que no, no és del marroc sinó d'Israel...
En aquest joc ultrapervers que es porta l'estat construït sobre les runes palestines, el tire la bomba i em queixe plorant perquè diu que em critiquen ha arribat a extrems humanitaris insuportables i serà tragicòmic l'anàlisi de futurs que ens espera. Quan facen en cinquanta anys reportatges sobre la destrucció Palestina, els silencis còmplices nostres seran un crim vertader perquè qui calla, atrorga. I que només hi haja protestes en un festivalet pseudomusical i desharmònic. El sainet és de por i frega l'astracanada: els presentadors de RTVE informen. El canal israelià properament privatitzat pel poder protesta; la UER amenaça Espanya amb sancions sent de les que més paga per quedar de les últimes; RTVE posa un pal en el coll (entengueu-me el cul) dels presentadors però afig una diapositiva al principi demanant coses lògiques i universals...
Però qui es fregà les mans fou la televisió israeliana, que ho traduí a la seua ("Quan els drets humans estan en risc..."), tot volent seguir escalant la guerra perquè sap que la guanya, sempre i en tot lloc, qui sap mantenir el seu discurs. I el seu és el de víctima narcisista: davant la barbàrie rebuda, que fou barbàrie certa amb antecedents iracunds, bíblics, anem a multiplicar-la exponencialment i ho vendrem com a supervivència del país, quan només ho és dels polítics que el regeixen. Ho he resumit bé? No, caldria escriure-ho açò amb molta, molta tinta vermella...
I així, entre el país aquell i els seus aliats eurofatxes globals, no sabrem mai els diners que han usat marcant telèfons per assolir els resultats d'un televot que put a orins i que seria convenient vigilar, perquè estudiar el fenòmen... Total, si açò només és un festival de la cançó... La UER diu que és neutral mentre fa esquadra parcial amb l'extremisme de la banda dels diners. Alguna cosa diferent al que fa la política real mundial? No? Doncs tot el que nosaltres i tants altres puguem dir, és folclore. Perquè si fos per "justícia" equitativa, Rússia i Bielorússia haurien d'estar reincorporades ipso facto!
Aleshores, i per tot això, ja no importen posicions ni rànquings. I si algú diu res de tot plegat ahui és perquè el seu xovinisme patri el du a no acceptar de cap de les maneres morals que la seua bandera tornara a quedar per terra... En el cas d'Espanya és lògic i té a veure amb el maquillatge, com no i també-. bona cantant i de bona planta, bona roba i llum i disseny coreogràfic i...
I una cançó que mostra com és el país d'estantís i transnuitat. I l'autocrítica? Per a què si som els millors i ens tornen a mostrar la seua mania que ni Portu...
I encara et riuràs en oint com s'aconformen amb les molletes, els pobres patriotes pulsèrics, quan insisteixen que el cantant noruec era mig de Fuengirola, o que el dissenyador d'imatge dels guanyadors era del mateix Elx... Tant d'orgull i no me'l contracteu l'home? També va fer volar sobre un micro pirotècnic la finesa que cantava sobre arribar a l'orgasme que tant desitgeu...
Sergi, de veritat vertadera que cal perdre ni un minut més del teu temps, tan car com va, en aquestes coses? Què no t'estàs repetint per anys i panys? Què tal si deixes d'una vegada aquest brilli-brilli que ja ni els gais que el salvaren accepta i et dediques, per exemple, a ser feliç? Això seria el desitjable, però i l'essència de l'espectacle? Eixe folclor profund que tant m'atreu del polsar que el món segueix sent món mentre, en veure-ho tot tan evident i saber que m'he de morir igual i que darrere de mi tot rodarà de la mateixa manera em justifica el riure... Clar que seguiré veient l'Eurovisió dels ous! Però com faig ara, des de la meua torreta marfílica i amb un bon pai-pai fent-me coscanelles morals... Qui sap si, en una revolta d'aquestes arribaria a perdre'm alguna cançó estupenda com aquella de sant Salvador Sobral que arribà a guanyar un dia...
I per cert, em quede amb les primeres paraules del digne guanyador austríac després del tuacte: l'amor és sempre més fort que la guerra. Perquè si he de comptar els segons que han tardat els qui treuen profit polític en dir que el govern diu una cosa i el país una altra sent com tan fàcil ha sigut comprar sempre televot, i havent reconegut l'invasor que ho fa habitualment, no van tardar res...
