"Encara resta molt per fer. I ho farem, ho farem amb ajut o sense ell. Estic convençut que la gent que cinquanta anys després nodreix aquesta Confraria i aquella que de ben segur ho farà, mai no deixarà que la Soledat i la Setmana Santa bellreguardina caiga en l'oblit, sinó que continuarem treballant per mantenir les tradicions més nostres".
Amb aquestes paraules de 2004 del malograt Germà Major Alejandro Ruiz Zamora, i amb altres d'Ignasi Mora i Lídia Ruiz, s'enceta el llibre "La religiositat d'un poble. Història de la Confraria del Silenci, Pas de la Soledat de Bellreguard" que va ser presentat ahir, Dimecres Sant, a l'església de Sant Miquel Arcàngel de Bellreguard.
Ple a gom, i nosaltres entre la gentada espectant (a títol personal, marquem-ho per si de cas...). No podia ser d'altra manera. Un repàs als seixanta anys d'aquesta estimable entitat sempre és atractiva de conéixer, i més quan es troba tan incardinada dins el quefer, de l'anar fent quotidià i l'excepció festiva, d'un poble que, malgrat tot, segueix mantenint orgullós l'ànim de poble.
Llegirem àvids el que ha pogut arreplegar José Torres Martínez en un any de treball. La idea ens atreu moltíssim. Una entitat que nasqué en època tèrbola i que des de llavors es troba lligada al devenir veïnal a partir de fets com la reconstrucció de l'església és cosa interessant de conéixer, de seguir-li els passos, d'analitzar-li les decisions davant els problemes. Sobretot perquè han aconseguit un ara mateix esplèndid. La Confraria, i gràcies als seus confrares i confraresses, és casa oberta. Jo m'hi sent a casa quan amb ells estic.
De les paraules d'ahir, a banda de l'emoció d'Àlex, una de les més lluminoses persones que he tingut la sort de trobar-me caminant, em quede amb la voluntat d'obrir l'església com a lloc d'encontre que va manifestar el rector, i amb les de María Josep Escrivà, representant a l'acte d'Edicions 96, que es felicitava per presentar un llibre a un temple, atenent que cultura i església molt sovint s'esmussaven...
I la gent. La gent és sempre molt important. Mentre la gent s'ajuntava per fer-se la foto formal, em venia al cap això de celebrar un seixanta aniversari. Em va fer gràcia rememorar la seixantena que a la meua confraria també celebràrem amb presses i corregudes perquè ,de no fer-ho, igual el poble es quedava sense la propietat d'una de les seues més belles obres d'art... això de l'esmussament cultural, clar...! Treballar en benefici de la gent, per la gent, és el millor que puc concebre. És sembrar. Costarà de collir, però hi haurà collita... I si la llavor ve de lluny, si es basa en el respecte i és flexible, constituirà tradició i caminarà sempre junt el poble.
D'Àlex, només podria dir coses bones. L'admire sincerament. El seu treball, la seua visió i la voluntat positiva que l'ameren també es contàgien. Molt espere aprendre d'ell. De moment, un altre fruit que arriba a bon terme. I, en un recés, no em vaig tallar parlant-li... I quin és el proper projecte?
La meua enhorabona a tota la bona gent que fa bategar la Confraria del Silenci. El Pas de la Soledat és ferm a Bellreguard, i sentit. Gràcies per mantenir la flama i passar-la d'ahir a demà, per escrit i perquè hi conste.
