Darrerament, el temps i el viure el temps m’ha dut a creure només en allò que sent, lluny de les falòrnies de les veritats i les mentides.
Crec en la gent.
No sé qui és, la gent, i la confonc, la pense equivocat, de lluny la veig i ni sé si puc sentir-me dins d’un tot incongruent que diré poble...
Per no saber no sé si els sé o si algú d’ells em sap.
N’ignore l’origen,
el recorregut, les intencions... Només sé que son el resultat d’unes històries
complexes a més no poder, d’unes pors i d’un seguit d’insatisfaccions amanides amb moments
esplèndids de bellesa ben essencial... Nosaltres.
Crec en el seu, i
el nostre, bategar sumat, que puja i va i que bé com ve i que baixa.
Entre totes i tots,
presents i absents, tots, el fem quotidià i foscament diàfan.
Ens pense ésser inconstant
dins l’inconscient del què ets o volem ser o diuen que és que som... I dona
igual. Ens reflectim en ocasions d’un divers tan i tan ample que sorprèn profundament
la tanta diferència amb què mirem eixos moments d’unió, i de rebuig també, a l’altre.
Els nostres tòtems adorats i discutits. Els nostres ítems fronterers i
reescrits... Som un llegendari que esdevé creença i, per tant, som falsetat i
veritat vital i inevitable. Al capdamunt, sent, ni serem; i diferents en tant,
som pinya i cada dia que ens alcem per construir del tot un nou no-res del tot
simbòlic. Que som la gent. Que som el poble.
I ho seguiran sent per nosaltres quan serà que no serem. Com ara ho som pels qui no estan... Poble és herència que anem passant modificant els codis tals que marquen modes, ara oblidant, recuperant demà, refent un cada jorn que sempre és mai i, sent, ho és tot i és res.
Ser gent, ser poble, i en ser-ho no ser més que un nom per
tots, aquell batec...
I per això, si m’has
entés, si no em segueixes el corrent, ens creuarem i somriurem per retrobar
somrís a mena d’espillat en bentrobar-nos. O seguirem en no saber
emmirallar-nos amb qui ara va i qui ara ve, i qui anant passa... Jo ja no ho sé, però
és així, just entre tots, que en gent essent és que som poble.
M’estime el poble i
la meua gent...
IV. Gents
“A Cocentaina,
pandorgos...”
Dita tradicional.
Per cell qui mana, cella amatent.
Per qui no dona i pel qui rep.
Qui passant, passa, xacra o talent.
Per qui treballa. Per qui decep.
Escarolada o posturent.
Per qui venera del blat i el cep
i per qui els usa dient-se rent.
Per qui da vida i la recep.
Pels de gonella. Pels del puntet.
Per qui no es torba lluint son tes.
Qui persevera son raconet.
Qui desespera sens mal dir res.
Per qui en tu espera. Qui va al justet.
Pels tants com plores, i encara més...
del meu llibre "Alè i trast. Vint-i-set sonets a Cocentaina" (2020).
