La Vall d'Albaida, a huit d'abril de 2023. Dissabte Sant.
Després del retorn de Múrcia, acabe a Albaida. He amenaçat a una persona que m'aprecie amb que acudiré, perquè no l'he vista mai, la processó de Soterrament albaidina. I un servidor acostuma a acomplir les seues amenaces... Sort que m'he trobat amb l'estima veritable, i emmirallada, de la família albaidina i tot ha estat goig i aprenentatge. Que he aprés molt, de veritat, d'una desfilada que anys fa ja que volia anotar en el meu fer i viure. No de bades el meu iaio Leopoldo hi va participar en ella...
Arribe justet quan els passos van entrant en la plaça, provinents dels seus oratoris de barri. És aquesta l'essència que conec de la Setmana Santa d'Albaida, que la cosa va per barris i no per gremis... I és ben bonic això, com van sumant-se els uns i els altres i amb esforç, perquè la pujada del pas del Pollastret des de l'Aljorf necessita de força i voluntat...
I més quan em conten que el més bonic de tot és quan pugen pel Cardavall, ara en obres... Però ací estan tots, Pollastret inclòs, per més que me l'hagen deixat sense parròquia...
I mentrestant, i així, vaig entretenint-me mirant detalls, traient retrats aprofitant un raig de sol ponent que s'hi filtra de manera curiosa, i parlant amb uns i altres...
I em complau el que veig. Passos curts de gent, però la suficient com per a lluir penons i vestidures diferencials... Els passos, em comenta mon tio Raúl, que està al meu costat, són nous, i van des del després de guerra al fa ja molt poc, i en falta encara un, justament el seu...
Va agradant-me el que veig i escolte. Tots els santets van arrossegats per carros, i són senzills, gens cridaners i d'una plàstica molt comarcana. La senzillesa més casolana, però ben contada pels com jo senzills. M'agraden les anècdotes que escolte, la solemnitat que s'extrau del cada passar. És bell el que escolte i veig...
I mira, em diu mon tio, un gallardet que emmarca una obra de Segrelles... I comença a dir i redir sobre la relació del gran acuarel·lista albaidí amb la seua Setmana Santa. No crec poder tindre millor explicador... Si n'aprendré!
Arriba el Natzaré i la solemnitat segueix.
L'altre detall segrellístic. I em demana que de cara el trega, però em fa un què a mi eixir a la meitat del carrer per a... Un gran fotògraf m'ensenyà que qui fotografia festes ha de fer-se a un costat sempre. No se l'ha de veure per res del món. És essencial perquè la collita siga bona, el no molestar...
L'encreuellat avança, i jo vaig disparant, joc de paraules...
Avesat a la tanta gent i a la supèrbia del seu fer, em motiva l'ànima l'observar la pau del poc, del només essencial, d'allò realment pragmàtic. El senzill que el dic. Senzill essencial, l'essència més pura...
Davallat el Jesús, jeu sobre la pietat que és la falda de sa mare. I així per tants anys de tants jesusos com mares que assumeixen dolors tan arreu d'un món que és injust de mena perquè així el fem i pels segles del segles...
L'abraç tan curt i intens. Eixe abraç que no es voldria perquè significa el final de tanta vivència i que, supose, es sentirà com a crit amarguíssim de la sang, un revoltar sobre si mateix que s'engul l'enteniment i fa dubtar si la vida no serà la mort d'una altra vida anterior i incandescent. I recremat, l'abraç, absorbeix l'humà i deixa només en alt el símbol exacte de tot. La vida és improperi i queda marcada sobre la buidor a través d'objectes referents a eixe essencial que es diu misteri. I la mort, la Mort no és cap assegurança de la solitud de l'ànima quan du al darrere tant bagatge d'amor...
Fusta buida de carn, plena de l'allò més essencia que és ombra colorida: el símbol.
I em parla bé, mon tio, de la gent que ve dels seus i com els seus fa...
Passa el Sepulcre i, al darrere, du capella llarga de músics sota l'aixopluc del nom Raval Jussà. Sona amb dolçaines una melodia tan andalusa que assegura que el gran riu no vol anar-se'n de la gran ciutat només per veure-la lluir en el seu patiment... Enamorisca el meu enteniment...
I jo, per mi, tan cavil·lós com vaig, em trobe amb tanta essència d'antic perdut a d'altres indrets... Passen els barris i, rera el Sepulcre ve una imatge comunal, la Dolorosa, sense confrares. Només dones del poble que l'acompanyen. Després clergat, Junta organitzativa formal i l'Ajuntament sota maces... I llavors, en distingir els macers com van de dol, em bolca el cor... Em ve a la ment aquell escrit que tant he gastat per justificar en el temps les ròssegues ontinyentines... Quan va morir el rei Carlos II i vestiren els macers ontinyentins "robes de baieta negra" i amb ròssega... Doncs el text se'm fa carn i m'admira si veig...
M'he sentit com si a casa estiguera, perquè en certa manera i malgrat tot malgrat, Albaida bé m'ho és; per més que el temps ens voltege... I ha estat un goig descobrir tant passat com m'enyorava sense sospitar ni saber-lo... I a mena de ròssega de les que el poble que es diu perla vallana va perdre, va la música. El Gamell, per torn, i amb cordes amples entona un "Mater mea" que acora del tot.
Quin Divendres més sant...
