La Vall d'Albaida, a 6 d'abril de 2023. Nit de Dimecres a Dijous Sant.
No em reconeixeria si cada Dimecres Sant no baixe a Alzira per passejar-la tot contemplant, en racons inesperats però ja tan familiars, els seus dossers. No em reconeixeria sense tantes històries com han estat bàsiques en el meu devenir i que ja no hi són... Però de tant en tant, per reprendre'm potser, em cal davallar, buscar desesperadament on aparcar i anar anant a la recerca amb un plànol sovint gens aclaridor quan, en la nit, qui t'aclareix el pas és l'experiència.
Siguen poca història o et rebreguen per llur grandiositat, intente sempre no perdre'm massa escenes. Tot dependrà de les meues forces i la capacitat d'orientació en la nit que et deia. Però ja d'avançada sabia que seria aquesta una nit especial, per ser tardana potser..., perquè en anar-hi, i ans de deixar la meua Vall tan blanca, vaig poder contemplar la grandiositat de la lluna primera de Primavera, la que ens assenyala la Pasqua, allí dalt, penjadeta a la vora del pare Benicadell. De ben segur que hi hauria força per veure i prendre pels ulls tanta bellesa casolana, colorista, floral, de tela molta, d'inspiració naïf sovint...
I vaig. I em trobe la sorpresa de poder caminar calm, de seure en la mateixa plaça aquella tan fresca i tornar a poemitzar sentiments, de no trobar-me amb cues massa costeroses de suportar...
La nit va fent-se freda en absència absoluta de sol. Em trobe així mateix, tot sol, que em creue amb molt poca gent quan abans eren rius que amb mi anaven... Puc distreure'm encara més en cada detall, i prendre'l tant en l'esperit com en imatge a revelar després quan ja no cal, en aquest ahui de la immediatesa, cap espera reveladora..
Segueix erissant-me l'esperit el trobar tanta intenció recercadora de belleses en aquestes plantes baixes arrebossades que, per dies, acullen tot un espectacle de fe, però de fe empeltada, de gana millor de lluïment secret que, ves per on, és només fe en el temps del postureig i la deixalla immediata...
Però hi ha lloc encara, i també, per l'experimentació estètica que se n'eix de la comoditat acceptatòria publicana i, sense fariseismes, et rebleix del millor art de carrer. Buit d'altiveses fatuïtàries tot elevant a altar allò imaginatiu d'essències.
I és la remescla mateixa del tot plegat, del vell i el nou de l'esperit creatiu, que justifica el quilometratge i ja no sé tampoc si el pelegrinatge o la romeria que fem. Què serà en el fons tot l'açò pels qui ho tenen dins de la pròpia quotidianitat setmanal-santera i prenen calma pel passeig interromput pel cada dia i pel mi que, amb els ulls esbatanats, preten apurar calzes de set en poques hores i amb esforç...?
No sabria dir, i em costaria encabir cap resposta entre els marges tan amples de l'esperit esbalandrat que porte. No tinc ara amb qui conversar d'aquests fets fatus i confussibles, però tampoc pense que haja tingut ningú des de fa lustres... Preferiré guiar-me tant pel gust personal com per la intuïció del més dins meu. Com he dit molt darrerament, ja m'alimente vitalment només de la bellesa...
I de pensar també com ha de ser de difícl poder dur a terma una d'aquestes idees sent que en comunitat vivim i a la comunitat representa... Perquè pots ben assajar un escenari que reunisca dificultats estètiques i complexitat númerica representativa. I quan ho hauràs aconseguit..., et trobes amb un incensiari d'aquells que ven l'empresa aquella de Còrdova que li compre cada desembre els materials nous pel meu betlem i diuuuuuuus ai maredandreu quin...
Deixem-ho estar, per seguir el camí de la nit sense calvari...
Potser també, si bé m'ho mire, és aquest el viacrucis laic d'un vell ateu, que en nit camina tot rebregant l'imaginari antic d'un profund fet que és cultural, i pel que veig i pel que visc, descreencial també... No sé si entens allò que dic. Sé que és difícil seguir-me l'entrellat. No t'ha d'extranyar... Com m'han dit els qui germans es deien? Sí, a més de traïdor capriciós i insolidari, estic malalt del cap. Segurament.
Segurament així és que parla l'abusador que s'ha quedat sense complement indirecte perquè qui rep fuetada quan ha donat vida ha volgut passar a ser subjecte de si mateix, fart de l'ús d'un futur compost que, en realitat, amaga un molt assentat pretèrit plusquamperfet...
I no podria ser la vida més senzilla? No ho serà si qui es diu víctima i com a víctima actua és en veritat maltractador que així tira l'esquer perquè altres s'engalipen de tan llastimós discurs i, envescats, vegen a través del seu ull tèrbol el que hauria de ser senzill, la vera vida...
Un servidor ho té, però, ben clar. Fets, i no paraules. Mes que siguen els tocs de percussió, i encara gràcies, que m'estan resseguint durant tota la nit...
Descanse en pau el dol i vinga prompte la resurrecció de l'ànima i del corporal, que ja es deixa entreveure pintada a la paret de qui descansa...
Ja despullats del tot, per què no dir la veritat: quan un algú que tant estima és forçat per son semblant que peteneres dansa i tot, si li convé. De tanta estima bé que és capaç de renunciar per estimar més, però lluny. Perquè és difícil cendre entre supèrbia i dignitat. Sobretot quan el superb és l'altre...
A joc de daus ens acompararem...
I això és la mort també, encreuellat pel silenci dels mots, fets sens paraules...
Quedarà de nosaltres, com en qualsevol guerra civil que tal nom meresca, només el record fangat de rostres que en veritat i endins patien, i patien molt per un no-res de fets ben adornats pels més buits mots...
I així bambant de pensament, paraula i fet, que és ja de nit i Dijous Sant. Si descansem només serà per en poc temps reprendre, en ser que cal, aquest camí que és viure...
Gràcies a Alzira, que m'ha permés de fer de l'escriptura automàtica sanadora, un passeig bell sempre acotxat, des del vell fret, per un novell i encisador aroma, i marejant, de flors del taronger primaveral que tot ho enjova...
