Paco Muñoz, Fill Adoptiu de Dénia...

Amb Paco, tot és nou. I mai no tinc por de repetir-me quan sobre ell o les seues isetes escric. Ara, però, ratlle també tranquil. Per molt que puga dir o deixar d’escriure, sé que no podria jo apropar-me mai a la bellesa del fet que pretenc comentar, com deixant en conserva. Perquè com que només ho faig per a que quede com a recordança tanta intensitat d’esclat vital, tampoc no em sap mal. Ni pensar-ho!

Quan els moments són tan, tan grans i allò que vius saps perfectament que ho retindràs, tu i tots els qui la sort han tingut de compartir-ho, per eixe sempre memorístic que tot ho dissol en el temps que vindrà..., ai!, en eixe instant, només cap atresorar perquè la bellesa no se’n vaja en convertir-se en bonior. I cal atresorar-ho tot, paraules, gestos, músiques... I després contar-ho!

En veritat, no sé com ahir li va cabre dins del cos sencer tanta estima al Paco. Ell, que ja venia neguitoset pel què podia arribar a sentir, va trobar-se reblit d’amor del de més veritat. L’agraït de tanta gent que se l’estima per allò compartit i que, justament per la immensa tasca empesa que vida diguem, ara el té com a símbol de moltes coses, i totes elles belles: d’arrel al que volem seguir sent perquè sentim que se’ns fuig de les mans el somni de ser-ho; d’estima als carrers viscuts per on ens passeja la sang que ens fa sentir-nos vius; el paisatge que, per ser etern, estava ja abans de tots nosaltres i encara ens heretarà pels segle, malvestats i tot...

Paco; ausades la turbonada d’emocions que li va fer sentir la seua gent... I ell que no tenia prou aire com per a abraçar tan intensament com ho pretenia. Abraços llargs vinguts d’un despús-ahir tan fondo com també fruitador... A mi, que m’agrada prendre nota de cada gest de Paco quan més feliç me’l veig, m’aborrona sempre escoltar persones que no li són properes apropant-se-li per dir-li que sí, que l’estimen, que el tenen per amic per més que ell no sap qui són perquè com a amic els ha cantat la pròpia vida, i li ho volen agrair. Com es sentirà una persona que, generalment acompanyada per un fill o una filla, s’hi mostren a Paco amb vergonyetes per dir-li t’estime i gràcies? M’ho puc imaginar. Jo, tan grandot com soc, i amb massa confiances com tinc amb el sant home aquest, encara li agraïsc cada dia el tant que ens dona. El molt que ens és. El massa que ha fet...

I en els seus ulls, en parlar ans que el tuacte començarà, veig el reflexe d’unes paraules que Mireia em repeteix: és que Dénia és Dénia. I ben cert com és que, de tots els pobles que Paco té, que en són un bon grapat, sempre té Dénia als llavis, com en bes; tant per rememorar-ne el passejar, per contar-te les tantíssimes anècdotes (que en part he tingut la sort al·lucinant d’haver compartit també) i, sobretot, per xarrar-te en bona hora de la gent, la seua gent. La seua de veritat. Perquè en cap lloc Paco és més Paco que a Dénia.

Mireia m’ho demostra a cada moment que es projecta a la pantalla el preciós reportatge que entrevista amics... Que si no recordava a tal persona represa ara amb l’ham del cor de la memòria de la seua quotidianitat infantil; que si les coquetes, que encara li’n demana Paco de tant en tant que li’n porte; que si els amics; que si com van nàixer les tantes cançons dedicades a la ciutat...

Paco està verament nerviós. Arriba un moment, quan li toca fer el seu preciós discurs, que li tremola la cartolina que li fa de carpeta... Per a ell ha estat massa que, sobre l’escenari, no només haja estat el senyor Alcalde qui li haja fet entrega del quadre que recull el nomenament. És que Vicent, el seu amic Vicent, el “fan” número 1 sense discussió, també li l’ha entregat i ha fet esclatar de felicitat el perfecte protocol dient-nos que no podem ni imaginar el bo que Paco ha fet per ell. De vegades tinc la sensació que els Melòmans tenen raó i que el Drac màgic que tantes vides ha tocat per a fer-les millors, i vora mar, ha sigut Paco...

I em mire Pepa, que és la veritable culpable feliç  i l’excusa de tot... 

Sempre discreta, més emocionada que ningú, en un segon terme... Arribarà el dia que valorarem tot allò que ella és? Estic ben segur que sí. Paco ja ho fa. Com se la remira en ser-ne a prop... I com es riu i fa broma i és més Paco en estar-hi a la vora la seua xica, Dana, tan dolceta com és i amb tant que s’estima l’auelo... Has vist, Dana, quanta gent s’estima el teu auelo? És que és una persona molt important... Ja no sé si pel que ha cantat o pel que suposa d’estima per a la gent d’una terra desnortada. Si les cançons són brúixola i ens permeten navegar per un mar de somni, somniem i deixem que siguen elles les que ens guien...

Han estat usades, les paraules de les cançons, pel tothom que ha dit la seua sobre l’escenari. Perquè són les paraules de les cançons que han definit l’home homenatjat i la seua trajectòria. I ha estat tot bell, i ben intens; molt intens. I el que és més bell per a eixe jo que no suporta hipocresies: veritat. El postureig s’ha quedat a casa i se n’han vingut les llàgrimes als ulls, missatgeres d’allò de més endins. Jo mateix m’he vist abocant alegria pels ulls en escoltar-me les cançonetes del cor Encantem, que el “Serra de Mariola” mariner amb lletra d’anys, m’ha somogut, com també ho ha fet la nadala “Tampatampam”, tan nostra. Quina forma més bonica de transmetre per generacions l’estima per la nostra cultura que ensenyant a estimar-se el Paco. “Si no madura el dia de Pasqua, madurarà en el dia del Ram”, el hui mateix que escric açò. L’ara necessari...

Paco ja és fill de Dénia, com també ho és de Montserrat dels Alcalans i de Carcaixent. En no res, també ho serà de Real, on viu i on el ban de cada dia du la seua música... I medalla d’or de Bocairent. I qui sap si algun dia se’n recordaran d’ell a Cocentaina. A Ontinyent serà difícil mane qui mane, veges!, perquè si hi ha reconeixement serà popular i associatiu cap el padrí dels seus Gegants Reis Jueus, que encara té por del Cabet de les Dues Cares... I ves a saber què farà falta perquè la València on nasqué me’l faça predilecte... Molt sovint no és l’art sinó el negoci humà qui mou els fils del que només correspondria al fet cordial... De moment tinc  ja la satisfacció d’haver vist una notícia bona sobre Paco al “Levante”, aquesta de Dénia... Encara vorem fruitar estima de tanta llavor com Paco ha escampat per tant de roglet valencià...! Jo encara tinc molt endins la rebuda multitudinària i entre pluja d’Alfarrasí, on no havia actuat ni estat mai, quan anà a enregistrar la cançó de la Trobada aquella magnífica... I el no poder entrar amb pau i bé a la Llegenda de Banyeres de tanta gent que se li apropava, ni en aquella Fira del Llibre de València quan... Quines històries... Per això dic que em preocupe d’anar anotant, tant en paper com amb imatge. Que quede constància de l’estima... I ara que Paco és fill de la capital de la nostra taifa, acabar la festa amb la marxa que fa moro el Montgó cristià quan, segons Paco, tots els seus germans i germanes deniers són fenicis de sang i voluntat, no té preu...

 Quina festa!, tan ben duta... Si et soc sincer és la primera vegada que veig en el protocol una voluntat més d’estima...

Sé que Paco ha sigut feliç. Això, pels qui l’estimem, és la cosa més gran. I així ens sentim també beneïts. Mil gràcies, Dénia. Si necessites res, ja saps...