La Vall d'Albaida, a dihuit de febrer de 2023. Dissabte de Carnestoltes.
Escolte, senyor Carrasca. Fa molts anys, molts, que vosté ja no té res a veure amb l'Assemblea de Veïns de Benimaclet, i l'última vegada que hi acudí al Carnestoltes prompte es comptarà per una dècada... Com és que segueix, any rere any, penjant la Proclama Carnestoltenca? No s'ha apartat vosté de les idees d'aquests eixelebrats? No ha madurat?
Doncs.., sí. Si que crec haver madurat bastant... El suficent per corprovar que la gent de Benimaclet, la meua gent, ja no pensa com jo; que es queda curta... !!!!!
Ara mateix, jo menge només que arrels..., i li puc jurar que, quan llig, només veig que blanura i tendresa en allò que em fan arribar vespres del Carnaval. Un servidor, perseguit com va per les forces zoombies del meu poble, —perquè dir "vives" seria un error colossal, la vida va més enllà dels amargats amargadors aficionats—, i condemnat com estic a un ostracisme que a la fi ha resultat incitant, però que cal denunciar tot anunciant-lo, he aprés a destriar el poc gra de la molta palla comunal entre la qual a vosté annexe. I per això, em quede amb allò que trobe net socialment, i just, i necessari. I amb ell vull créixer i seguir avant, anant anant de la seua maneta. Per això, i així, va la meua abraçada per a Peli, que m'ha demostrat ser més família que bona part de la meua família, i a Saoret, Àngels, Darius, Vicent i taaaaaaants com conformen la meua memòria personal d'estimes benimacleteres.
I sàpia vosté que duc a Tirant i a Maclet a la voreta del cor, que fins i tot al meu betlem els faig dansar...
Algun dia, algun, quan tindré forces per alçar-me i per baixar-hi a aquelles hortes asfaltades, em trobareu sota Maclet, fent-lo rodar i rodar i..., pecadors com som, anirem agafant la primera pedra que trobem per...
