Otos, a dissabte 21 de gener de 2022. La Beata Agnés de Benigànim.
I de nou a la festa del Carrenou d'Otos al seu patró sant Antoni del Porquet. Així, Antoni i Porquet amb majúscula, perquè qui no mata porc, com diu Belén que diuen al Matarranya, gorrino, no menja xulla...
I allí que anem, que el ritual, per més conegut que ens siga, no deixa de ser-nos plaent de viure...
Perquè ausades que és interessant tot el que envolta aquesta festa de carrer del poble dels sols com marquen l'hora... Primer per l'anunci, els versets que el santhome Joan Olivares li escriu en diàleg cada any tot i refent, a mena de pregó de Folls hivernenc generalista, el que passa ençà i enllà i que és del comú general coneixement. Per xança, recordança i intent de treure l'opinió del sant de les barbes blanques...
El pa de sant Antoni d'Otos no és pa, que és coca de maleneta i bona, només que ben arruixada d'aigües beneïdes, clar... En acabant la processó, si teniu fam, pilleu-ne. I si no, prengueu un bocí, no vos faça paüra, que diuen que un mos bé ho cura tot...
Un servidor, ans de l'eucaristia, se n'aprofita del silenci per fer fotos al sant. Som bons amics des que vaig salvar-lo d'aquell ridícul, junt a l'amic Daniel Alfonso, quan cert home amb tan bona intenció com ignorància, va pintar-li el braç tramuntanal que no té, i que segons ell li faltava, a la creu Tau del pitet del sant... Vinga a netejar i netejar ans de la processó... Des de llavors, sempre que es pot, enmig la festa...
Comença la processó, curta i breu en tots els sentits. Fes-te la idea que només dona temps a que la banda "La Raboseta" puga interpretar dues vegades sencera "Solemnidad". Que per cert, entre els tants silencis de poble fredolic com et dic, sona divinal... Per cert, com correspon, la banda, en entrar i eixir la figura patronal del Carrenou, sona una adaptació dels goigs, i no cap himne d'allà o ací...
Un servidor està ert. Me n'he eixit de l'església en oir el sermó i aplaudir les paraules del papa Francesc de hui mateix sobre la qualitat i quantitat dels discursos. Les coses com són i si no vols saber, no sé perquè em preguntes...
Poc a poc es fa la volta ...
I en entrar de nou, que diuen que la processó sempre torna on ix, hi ha un moment caixetil de pirotècnia, que no saps com ha pujat per la inflacció el preu de la pirotècnia, i el de les papes, les olives, el perbeure... Ai mare, sant Antoni, com no ajudes els teus fidels...
Nyas, coca! Que no deies que en volies?
I passem al fet etnològic més interessant, propi dels pobles de la Tramuntana del Benicadell... A Otos, com a Albaida i altres indrets, acostumen encara a coronar la foguera santantònica amb un ninot crític. Una tradició antigueta i paral·lela, preavisadora, dels tradicionals ninots de Mitjan Quaresma, fallers inclosos del que ja vos he parlat tantes vegades...
Enguany, envoltat d'altres ninots afegits per veïns a mena de falla original, anem posant, anem posant..., el ninot gran, de factura requetepreciosa, fet, ves per on, per Juan Diego i Carla; veïns nouvinguts, i benarribats, que se n'han fet càrrec amb mà destra; uns resultats més que sorprenents, preciosos, per l'efímera crítica, que enguany és abraç agraït. Quina figura més inspirada! I quina gràcia de versos, xe...!
Una festa poètica del tot, arrodonida per les formes, treballades, netes, inspiradores, simbòliques i un munt més d'adjectivacions positives enaldidores... Mira sinó quina tendresa...
Una figura maternofilial ben neta que serà en res cendra en lloança dels veïns, tot fent carrer...
I és arribada l'hora del foc, del Judici...
Es pren la traca i en no res, una columna ben dreta de fum, que fa fred però no vent, pujarà i pujarà en record de sant Antoni i en benefici de la gent que s'ajunta per, fent, saber-se ser...
Tot reconeixent-se entre les formes heretades que es transmeten, alletades pel compromís de fer per ser que et dic.
Que tot passa i tot és flama i se'n va. Però vindrà altra gent i altres santantonades. On seran els qui eren, en els que som. I qui serà demà?, els mateixos d'ahir i hui, més amb altres cares i gestos i quimeres i desficis. El carrer, però, el mateix...
I heus ací la xicalla, modernor absoluta, prenent imatges d'un foc que s'apagarà en la nit després que els grossos tions que el suporten hagen escalfat la nit de sopar comunal sota l'envelat i ball d'orquestreta senzill... I arreu del món que podran arribar les espurnes a través de les xarxes...
I nosaltres, recertats al caliu de casa tancats, que Ferran té bona capuana i no és cosa de temptar cap sort, no... No viurem la festa comunal, però seguim aplaudint-la. I ben agraïts per la convidada i, com no, per l'oportunitat de reviure tants anys de bonesa festiva tan càlida. I brindem perquè seguisca fent de llumeneta, una més entre les tantes que hi ha de valldalbaidines, però única per ella mateixa.
Vítol a sant Antoni, com es deia, i per molts anys...!
