La Vall d'Albaida, a dilluns cinc de desembre de 2022.
D'entre les fotografies que guarde de l'amic Miguel Maestre Castelló, he volgut treure, ara que ha faltat, aquestes dos, per recordança. Abans de la pandèmia i rebent el pas per davant de casa al seu estimat Rei Pàixero...
En tinc una seua entrant al castell de Montsó, ell sol, retallant-se sobre la foscor de la porta, que m'ha semblat preciosa, però no la vull penjar perquè és massa d'adéu, i no es pot dir adéu a qui és imperible.
En pocs minuts, eixiré cap un Biar que, com jo, hui es sentirà cansat, somnolent. Ha perdut a un dels millors seus, al tan bon savi. Sí; la saviesa feta bonhomia, la saviesa veïnal veritable...
Quina vida de treball de recerca, de crònica seguida, de difusió a vent ple d'allò aprés, de recapte cuinat a foc curt i seguit perquè tots n'hi sucàrem... Ha de ser ben bonic, ara que ja no hi serà, resseguir tot allò queli hem aprés, conservat per sort nostra a un museu que durà pel per sempre el seu nom.
Vaig conéixer-lo fa anys, fa molts anys, al recer d'aquell foc que hi ha encés, i també constantment, al Campet amb llenya del Tractat. I sempre que me l'he retrobat, al carrer, a la plaça, a tal acte o al supermercat, ha tingut per a mi un bon escardussó —pren començ—, per no fer més trobades i tal, i records dels viatges i mots molt ben trenats sobre el tema divers que li rondava el cap i jo mai preguntava. Acabava rient, i sabent prou d'allò que fa res, jo, cap idea en tenia... Bona font de successos d'ahirs que no pots sospitar..., i crossa ferma per qui al demiürg s'encomanava, a requesta de pitança d'aquella sociocultural...
L'última vegada que vaig creuar-me amb ell fou el dia de la Baixada de la Mare de Déu, després de l'Àngelus, a les Arcades. Em contava apressat, que l'esperaven a la dina, que si tal o tal altra cosa, i que havia tingut un esglai de salut i... Les darreres fotos. Mai no saps quan poden ser les darreres i atesa la vida com va sempre serà dissort no haver tingut més temps per, xarrant, escoltar per a prendre d'aquell que més sap. Trista vida, corrent cap amunt, cap avall, i mai recte...
És bonic, m'insistisc, bé saber que tal amic romandrà en l'esperit comunal que ha ajudat a bastir, i a més consolidar; i serà sempitern, de memòria imperible per tants...
Siga-li lleu la terra de Biar, ell que és terra biaruda. Moltes gràcies per tant...
