La Vall d'Albaida, a vint-i-nou de maig de 2021. Vespra de la Trinitat.
Quan Paco va avisar-me no vaig acabar-ho d'entendre... Però comprendre, i tant que sí. No he vist poble on s'estimen més el Paco que a Montserrat, a la Vall dels Alcalans... "Mera" que he tingut la sort de poder observar l'estima que se li té a tants i tants indrets, i que arriba a quotes inenarrables als seus Bocairents, Cocentaines, Carcaixents, Castellons... Una estima dolça i ferma, com de panfígol, espessa i ben carregada d'anecdotari sucós, com de mel. Doncs bé, des del Montserrat que el tingué de rector, ara li arriba una nova alegria. El plenari del passat dijous vint-i-set de maig el declarà Fill Adoptiu del poble que ell tan bé ha cantat i d'on tan bo ha dit i segueix dient... Ací vos passe l'accés al plenari teletreballat, tant per si voleu veure'l com perquè quede testimoni de com els "nos" poden ser també motiu d'orgull, de més orgull jo pense, per al gran homenot, sempre fidel a un poble, val, però sobretot a un ell mateix insubornable i sempre en revolta, en benefici del tots i del tants; els nosaltres.
El supose content, que fa temps que no me'l trobe, que aquesta pandèmia és alguna cosa més que qüestió mèdica, en dissort, és llunyania física de tantes estimes... Molt content, segur; perquè si un servidor —que no crec en aquestes rondalles— ho estic tant, ell que per aquestes coses sempre té casa oberta... La d'històries que hem pogut compartir a Montserrat, tantes com no podria imaginar... Aquella excursió sorpressiva a l'estimada Font de la..., de la Llibertat, per suposat..., quan se'ns posà a ploure i les vespes... La grandíssima alegria de la renovació de la mateixa font, on Paco comptà amb la companyia de tanta i tanta ànima agraïda pel seu fer d'anys i d'anys... Et passe ací la crònica que vaig escriure d'aquella ocasió perquè veges de la brillantor dels sentiments que aquell ambient tan especial va acabar per contagiar-li als ulls, fent-li'ls aquosos... Em ve també al cap, i al cor, els dinars que hem fet, i els passeigs, sobretot aquell nadalenc en què em mostrà tan alegre el carrer que li dedicaren, més a l'esquerra del mapa impossible...
