La Vall d'Albaida, a dimarts díhuit de maig de 2021.
El primer retorn postpandèmic em tenia neguitós, i emotiu del tot. Estalvia'm el tòpic. Sí, també. Ja sé que tot açò és un teatret politicoide alcalinitzat i psicotròpic, d'acord. I que en el món hi ha coses de més importants per resoldre, com que uns maten als altres, però ací, al sainet europeïtador, acaben votant-se els uns als altres. No serà tant poca cosa si t'estàs permetent perdre de la riquesa del teu temps per llegir-me...
He arribat a desconnectar el telefonet del carrer perquè no em prive ni res ni ningú del meu moment anual, repartit en tres sessions. Si vols res de mi, tens tota la resta de l'any per dir-me, voldràs cercar-me ara que estic amb el petardeig gaiorro?, amb la política-ficció feta cançó?, amb la votació que ja saps perquè tots els tafurs del nacionalisme estatal juguen amb cartes marcades? I molts anys que puguem disfrutar de tan magne espectacle de pa lluminós i circ vestuàric... Amb salsa maquillàgica i cobertura coreogràfica impossible. Meravellosíssim escenari, infografia d'al·lucinar que va a més, quines creixences en dos anys... I quin malbaratament també... Fins que no ha aparegut la Macedònia del Nord no s'ha començat a veure que sí, que la cosa de la imatge valia enguany tota pena i espera... Les cançons, a priori, no eren massa cosa, però no m'han decebut les interpretacions. És més, alguna d'elles ha guanyat a l'estrella del vídeo, matant-la fins i tot en casos com el de Bèlgica, la interpretació més decent de totes, o Ucraïna, que se n'han passat quatre pobles amb el xou boscà folclòric dels darrers dies humans i amén...
Ha passat a la final que tothom sabia què... La sorpresa ha estat potser Bèlgica, la neta. Jo no m'esperava Israel, els xiulits polítics que s'han escoltat per la qüestió que crema a Palestina els han amagat de manera ben convenient, per al xou que es porten... I si no passa Suècia, el món s'acaba, i això que la cançò és idèntica a totes aquelles que han dut i duran in saecula... Lituània em sobra, perquè preferia l'enlluernadora Macedònia, però el món no està per a tenors, però sí pel folclor rus masclista cantant el poder femení, tot un clàssic... Els qui més han sabut jugar el joc ha estat l'Azerbaidjan que mai no sé escriure, cantant una heroïna local païsosbaixenca, o com es diguen ara també..., i aprofitant del ritmes aquells semiorientals que tant maregen a gust el personal europèdic... Què et diré? Que el dia en què morí mestre Franco Battiato, no hem vist res de música bona sota la capa del sol. I que el noruec ha estat més dimoni de cartell del duo Alcaide-Gómez que no "El Diablo" del país del xiprer...
No t'entretinc més, que demà m'alce prompte. Ha estat un bon joc que guanyarà Malta. Tinc ganes d'escoltar francesa i italians... Dissabte serà. Abans, dijous, més. I potser el joc encara està obert. Que continue l'espectacle...
Per cert, Austràlia eliminada i m'alegre. Sembla allò d'aquells pares que critiquen els professors de l'institut perquè no transmeten la classe per internet quan el fillet no vol anar a classe perquè l'úngla li dol, com si fos un dret adquirit tot allò excepcional que pretenia ajudar en pandèmia. Si passa qui a casa es queda, acabaran tots cantant des de casa i es perdrà l'essència de la cosa...
Au, cacau. Fins dijous, i bon dia...
P.D. Que no més s'enrecorden d'Espanya per burlar-se'n, espectacular...
P.D. (2). Em sobren els comentaristes espànyics. Vòmit.
P.D. (i 3). Com m'enyore Andorra...