La Vall d'Albaida, a dissabte quinze de maig de 2021. Vespra de l'Ascensió.
Això volia dir-te, que si m'encante, arribe tard i he pillat en l'aire les tristíssimes paraules que el teu Ferran ha dit entre vertaders sanglots... Confós com anava jo, tant com més altres que quasi ni arribem d'un lloc a un altre, com si les presses ens prengueren a tots endavant, endavant, en aquesta vida que no sabem calmar; més pressa encara...
Jo m'he trencat amb la Muixeranga amb què t'han honorat. Els Miquelets amb aire soldadesc, Senyera tesa, el féretre cristat, un poc de flors i el un retrat teu emmarcat sobre un Penó de la Conquesta voladís definidor del teu arrel. La Muixeranga s'ha trencat també, perquè en eixir del dins més dins dels teus companys no podia ser més que dolor ingent. T'hem aplaudit. I era poca la gent. Saps? Tots els que hi érem, però, t'estimàvem. El postureig del món aquest no cabia en el teu adéu...
Jo m'he abraçat a la Peli ben fort, i al seu plor.
Em recordava ella les vegades que s'havia barallat amb tu i jo m'he rist, que les conec... Series gegant, però ets cabut com tu sol..., i és així com ella vol recordar-te, i jo també, ves per on... Jo li he dit que no mai vam discutir tu i jo, o no ho recorde..., i això que sempre que ens trobàvem rebia un bonegó teu, ans del consell o la lliçó que al darrere, i de seguit, em venia. I era difícil el trobar-nos, malgrat el ser veïns!, que tantes vegades sabia que estaves a casa perquè penjaves l'Estelada en dia assenyalat, i ben gran com era... Si hem compartit bones festes, la major part d'elles amb Tirant i Maclet per testimonis. Poc coincidíem al poble, que tu, com jo també, no és que no hages estat profeta a ca teua, no, sinó que et mossegaven... Hui mateix n'he tingut prova d'això, de com la llibertat de pensament i d'acció serà sempre coartada per l'hamburgesia localeta del puntet i el treure benefici, tant de la feina dels altres com del costumari de tots... Ferran ha escrit uns mots preciosos dient que eres vertebrador, i era deveres això del vertebrar, i creador... Jo em pose a recordar i et recorde des de ben menudet, armat amb el teu tabal, que m'ensenyares a fer servir el meu en el poc temps en què se'm deixà jugar amb ell al carrer... Ens haurem trobat més a l'Assemblea de Benimaclet que no a la nostra Terra Blanca comuna, i això que t'apuntaves a un bombardeig... I sabies perfectament allò que diu el tio Paco Muñoz tantes voltes del "cuerpo a tierra, que vienen los nuestros", però això ara no cal. Ino i jo ho comentàvem, arribarà el dia que apuntarem els noms i els cognoms. Va fent-se urgent ans que nomenen patrimoni l'humitat...
Tiues em comentava amb els ulls plens de bonor plorosa que, tan malalt, aquesta setmana li donaves ànims davant de l'aventura propera de ser iaio, i no m'ha estat estrany perquè eixe eres tu, que en el teu final i tot encara et daves. Espere que els tants que han compartit amb tu un tram del seu camí vital guarden memòria de tot allò que has estat, treball i estima pel teu món... M'he alegrat de trobar amb qui parlar de tu, saps? Jo em guarde ben endins moments preciosos, com quan vaig passar a ser el teu successor en el Ball de la Veta d'Ontinyent... Només tu i jo vàrem atrevir-nos a portar en alt el pal en ple ball, com m'ensenyares... I aquells correfocs grandiosos amb la colla, i tanta cosa que ara passa a ser borrumballa mental que cremarà com l'encenall en ser que la memòria oblide... Potser caldrà fer quelcom més perquè no te'n vages, no ho sé... Ho hem parlat i li ho diré a Ferran que en això té mà, fer un llibre conjunt entre el tant tothom que t'estima que pose negre sobre blanc l'anecdotari i l'historiat; no sé quin dels dos, curiositat o feina, demostraria més l'amor que has dat. Amb ells bé mostraríem el que t'has endut.
I una cosa tinc clara. Li prenc la paraula a Peli. Quan açò passe, t'hem de festejar, que no podem ser vençuts ni per la pena ni per la mandra. Jo no tinc com tu la dalla preparada per segar malparits, perdó, toxicitats humanes, pandèmies caminants. Tinc tanta ràbia que em cal demanar-te disculpes per embrutar aquest escrits amb ombres que no venen al cas, però, insistisc, que cal consignar. Mantindrem la decència del fer? Potser sí, si hi ha força. Jo, per la meua part, intentaré aprendre de les teues lliçons. La darrera que en dares fou d'aquelles de les bones, i en seguir-la és que alene, t'ho ben puc assegurar...
Tothom se n'ha anat, deprés d'un acte tan desacostumat, a fer-se'n una, que és justament el que tu haveres fet i hauries volgut que tots férem. No he pogut, i no puc, tornaràs a disculpar-me. No estic jo ara per tensar més mon tabal vital... He volgut anar a casa, tranquil. M'és precís. I en refer-me de forces, m'he posat a escriure't. Demà enllestiré, si Fortuna ho permet, el primer dels treballs etnològics que he provat a fer després de tants anys d'apartat en aquest món. No dubtes que te'l dedicaré. A tu i als qui com tu, vertebren, molestant i tot, sense demanar les coses per favor perquè són teues en ser nostres. Als qui no faran mai el pregó de festes, sent ells la festa mateixa...
Ens vorem un dia d'aquests, tinc la quimera... Vorem per on m'ixes!
