La Vall d'Albaida, a dimarts huit de desembre de 2020. La Immaculada Concepció.
A dia de hui, Festa Major del major dels meus pobles, i tal com he pregonat recentment, passe a presentar-te l'heràldica que des d'ara usaré com a pròpia en els moments que siga oportú i pertoque, a més del logotip que seguiré emprant de manera més quotidiana.
La primera cosa que em cal fer és agrair de cor a l'amic Juanjo Alcaide García la seua amabilitat. M'ha dissenyat una peça preciosa a partir d'idees, raons i fets meus —i dibuixos tambe— amb hores de treball i una bona voluntat que no és gens fàcil de trobar en el jorn present. Gairebé èpica i tot... No li estaré prou agraït mai per la seua deferència continuada...
I ara, anem per feina.
L'escut és el "tradicional" valencià, quadrilong de punta redona. Podíem haver optat per altra manera, que les hi ha i de molt belles; però és que d'aquesta guisa i faiçò, l'escut sembla de poble, poble... Tal com si ho fos, sent meu i per al meu ús costumarial, tampoc és que pogués apartar-me massa, ni ho voldria, del costum de la terra...
Al timbre no hi ha cap corona, res més faltaria... Un servidor ni és noble ni té cap gana d'arribar a ser més del que és: ell mateix. Havíem pensat coronar amb un llibre, per raons òbvies, però no m'ho meresc encara, xe!, i quina altra història hi cabria, que hi ha tantes que poden trobar-se en el llistat ample del meu currículum... Doncs el res mateix, l'aire net per barret, per poder alçar el cap i mirar-me els estels...
Bé. Al cap, hi ha la representació del meu sentiment identitari, de la meua llengua, i agrupa tant el meu País Gran com també el País Petit que tan hiperbòlicament considere. En camp d'or, els quatre pals de gules.
En camp d'atzur, hi ha la representació d'allò que m'és l'arrel més pregona, una representació actual dibuixada per mi de les armes del poble pel què m'he deixat la sang treballant de cor a canvi del plat de llenties escupit que m'amussa. No m'importa, perquè quan l'estima és certa ja pot bufar-te el ponent del despreci, que segueixes estimant. Són les que s'usaven quan va fundar-se la Confraria de la qual, de moment, soc Macip, amb dues llicències més o menys poètiques. La primera: torre central està acabada a la manera de les torres de la façana del Palau Comtal del meu paradís perdut. La segona, les branques que hi ha entre les torres, que representen la creixença continuada a què aspire, no tenen perquè ser d'om, com les originals (ja que són símbol parlant), sinó que, perfectament, podríem tindre-les com d'alzina..., o carrasca.. Castell d'or, maçonat de sable i aclarit de sable. Conformat per dues torres torrejades d'or i una de central més alta amb teulada de gules. I entre les torres, dues branques de carrasca amb branca d'or i fulles de sinople.
En punta, en camp del color de l'origen familar que prenc —perquè la família he vist que més que ser, acabes triant-la—, i sabent exactament d'on vinc, hi ha un rosetó blanc, el logotip que jo use des de fa anys i panys, i que mostra com m'he volgut fer a mi mateix. Està tret d'un esgrafiat preciós que simbolitza també la meua creença, fe i fidelitat a un lloc, un motiu, una rondalla constitutiva, un oblit perenne i una història ben rica. El deix santmiquelià queda patent, doncs. I és blanc i no d'argent perquè representa els meus trenta-quatre pobles, units per la geografia preciosa d'una vall de terra albarisa. Camp de sinople amb un rosetó blanc.
I és aquesta la resulta del joc.
Des d'ara, em serà jo mateix. I en faré bandera..., ara quan puguem...
