La Vall d'Albaida, a divendres quatre de desembre de 2020. Santa Bàrbera.
Ahir, a Alcoi, vaig poder veure, per fi, el cartell de la 136a Cavalcada dels Reis d'Orient... Va agradar-me més del que ja em va agradar quan me'l va enviar tot just el triaren el meu cosí Gabriel Pascual, bon coneixedor de la meua dèria cartellística (i és que no hi ha com tindre un familiar periodista per assabentar-te'n de manera ràpida i directa —i veraç— de les meravelles que poblen el veïnat més apartat del meu país petit...).
Si en el primer moment va ser de sorpresa la meua reacció, la comprensió de la idea em feu feliç. Hui mateix li l'he explicada al meu nebot Abel, que em preguntava, i el xicot també l'ha entés... Forma part l'obra d'aquells pocs cartells festius que en pandèmia han sigut, i que jo agrupe com a "blancs"... El seu fons, com també el de les Fires de Girona i de Cocentaina, indica eixe any de suposada buidor i derrota que no és. Amb tantes festes condormides en previsió de dols que ningú no voldria, algunes de valentes han posat per davant el seu ser tot modificant-lo a fi de bé comunal. El seu any, però, no ha estat la blancor del silenci, sinó algun element que hi destaca al seu sobre i per damunt de tot... I en el cas de la Cavalcada majúscula, la d'Alcoi, allò que prima és la carta... La nostra més íntima manifestació de la il·lusió nadalenca. Allò que de la nostra mà rebran ses Majestats i que amb ells ens connectarà més directament. La nostra lletra infantil i nerviosa que, de manera poregosa pel respecte, els demanarà allò que ens és feliç desig i ens serà felicitat desitjada en la més dolça de les nits... Una carta, la sublimació del tòpic. Allò que que és més avís que l'avís mateix; unes burretes universals i etèries que en el blanc de l'espai ens arrepleguen a nosaltres mateixos... La de quantitat d'imatges i al·legories que poden sorgir i podem sargir a partir de la senzillesa més bàsica... I com és de bonica la comprensió universal d'un missatge tan planer com afable.
Cal agrair a la imaginació de tres alumnes de l'Escola d'Art Superior i Disseny alcoià aquest "La il·lusió front al no res". Elles són Isabel Lledó, Alba Llidó i Sara Marín, d'Alcoi, Daimús i Cocentaina, i han plasmat de manera tan lluïda aquesta idea que nomena l'obra i que sembla que agradà al jurat..., pel nostre goig, per suposat...
Però ai, que no tot és goig... I no perquè en entrar a l'oficina de Turisme a demanar un exemplar del cartell em digueren, molt amablement, que enguany no hi haurà més que una edició pel comerç local, cosa que no acabe tampoc d'entendre, no... I és que, en aquest any en què tot —tot allò dolent—, pot succeir, el cartell que hi ha sobre la façana de l'Ajuntament alcoià a "la Bandeja", ha patit un atemptat...!
Segons podeu llegir al periòdic Información, perquè jo, vore, no vaig arribar a vore res, i en la fotografia no s'hi pot apreciar ja res, el passat dissabte, una persona va ratllar-lo. Sort que ha pogut ser identificat i multat. Espere que siga molt el carbó que els senyors Reis li portaran dins d'un mes...
En veritat, ja m'ho puc creure tot en aquest món. Un dia d'aquests em diran que els burros, a més de boicotejar cartells de Reis, volen..., i respondre que sí; com el pardalot d'Alcoi... Que algú els cride a tots eixos pardalots que no tenen cua, a veure si...
I mentrestant, la gent que val, la que il·lusiona, que seguisca creant i recreant pel nostre gaudi...
