Ontinyent, a dijous vint-i-quatre de setembre de 2020.
Tinc ma casa plena de pols.
Però plena, plena.
Hauries de veure el despatx i el menjador. Foten pena...
I així em tens, repassant cada no-res els mobles amb draps i fent ús de la granera, ben a fons...
I m'he oblidat d'obrir les finestres perquè la casa es ventile. És impossible mantenir-les obertes fins i tot ben entrada la nit...
En veritat, tenim molt mala sort amb l'Ajuntament que ens ha tocat...
........
Fa una setmana vàrem trobar-nos al llarg del meu carrer uns senyals prohitoris d'aparcament que anunciaven que anaven a "recondicionar" els espais usats per aparcar que allí existeixen. Vaig alegrar-me... Si això aprofita per tal que s'aparque millor i, a més, es carreguen d'una vegada les brosses que s'acumulen arreu, i la brutícia sumativa, benvingut siga aquest "recondicionament". A més, el content fou major perquè justament a l'espai tan usat com aparcament de davant mateix de ma casa també anaven a treballar... Bo, a veure si d'una vegada queda clar el seu estatus i ens evitem els continus problemes de cotxineria que genera... Acotaran l'espai tot urbanitzant-lo? Posaran llum? Regularan el seu ús com a cagador de gossos? En milloraran l'accés?
Arribaren camions. Abocaren bons muntons de saorra.
Passaren els dies.
La saorra s'avorria i estava ja a punt de posar-se a contar-nos històries...
En fa dos, de dies, varen escampar-la per tot arreu i fins on va donar de si...
Així.
Saorra.
Grava i arena mesclada, sense garbellar-la massa.
No compactaren res.
Res no compactaren.
A l'antull del temps i de l'oratge.
Allí, així mateix, escampada.
Quan camines, puc jurar-te que deixes petjada, i quina petjada...
Des de llavors, la polseguera que alça cadascun dels cotxes que hi arriba és al·lucinant...
Indescriptible.
L'ambient, aleshores, es fa irrespirable del tot.
I encara sort que aquests dies no ha plogut... Veurem a les primeres pluges com s'escampa més encara l'escampada i on arribarà la saorra ditxosa...
I tot continua igual... Les brosses segueixen, que alguna ja té consideració d'arbre sota el qual una veïna alimenta una colònia de gats. I ara són més visibles encara les tantíssimes cagades dels gossos que passegen uns amos tan apressats com deixats, que per no avançar cap endins del bancal, segueixen incentivant que els pobres animalets defequen entre els cotxes primers, empastifant-ho tot més, si més pot ser...
A mi, en veritat, tanta descurança desganada em té esgotat...