Ontinyent, a dimarts, primer de setembre de 2020.
I no és perquè em senta de tal o tal altra manera, i res, per suposat, que puga relacionar-me amb aquell refrany castellà que suggereix la cregudesa de qui va vestit de verd... Desesperançat com vaig acabar el darrer curs, més que no cansat, que esgotador fou i fins a extrems insondables, més fart del ninguneig cap a la meua professió, que ben palesa quedà per part de la societat immediata i els poders fàctics... Doncs això, vaig optar pel simbolisme, i a la recerca d'una miquiua d'esperança, vaig voler vestir-me de verd... I així ho he fet a cada ocasió que he eixit de casa... Han estat ben poques i, per tant, el joc vestidor no ha estat difícil. Primer va costar-me superar la por a eixir al carrer després del confinament. La solució, efectiva, em vingué a partir del gran problema present, la salut...
Cal que camines sí o sí. Però si no puc eixir de casa. Apanya-te-les...
La de quilòmetres que m'he fet fent voltes al meu barri a partir de la una del matí. Vaig calcular que a eixes hores poca gent em trobaria i podria adaptar-me. M'he adaptat, però vaig equivocar-me de totes... Caminar tampoc no ha estat possible, i no per la medicació que portava aparellada la història, que m'ha ben marejat... La sèrie continuada de còlics de ronyó que he vingut patint darrerament, amb espectaculars resultats geològics, han impedit qualsevol desenvolupament normal de la situació... Així, malgrat vestir de verd, he viatjat al més fondo del dolor personal...
Ací em cal agrair el grapadet de persones que m'han sostés amb la seua amabilitat. Els amics que s'hi han interessat i m'han acompanyat, la poqueta família que ha estat per no usar-me ni burxar-me ni apartar-me...
Amb tot, només vaig arribar a saber com de llastimera era la meua situació ahir mateix. Que només puga eixir de casa l'últim dia de les vacances per anar-me'n a prendre aire...
Vaig optar, ja que no em dolia res i em trobava animós, per pujar a Mariola, a la font des d'on comencen tantes de les meues històries imaginades i vitals... Allí vaig seure i vaig escriure, enmig d'un tràfec excessiu de cotxes, de turistes bramadors de mena i de mil sorolls indòmitament impropis, uns versos... Va eixir-me el sonet de carrereta, tot volent alenar en els pocs moments que vaig tindre de pau interrompuda... En llegir el resultat, vaig somriure. Sí, soc el jo d'aquests dies, però no el d'ara mateix. Seguisc vestint de verd.
Hui, per tornar a l'institut, m'he vestit de verd de nou, del tot. He anat amb l'ànim obert i il·lusionat. Com que no hi ha rutina, enguany ens llencem a l'aventura de l'esperar què passarà... Feia molts, molts anys, que no arribava a un primer de setembre amb tantes ganes...
Ha estat un goig retrobar els companys i companyes, de veritat, un goig... El rebre cridades d'alumnes m'ha engrescat; fins i tot no m'ha importat haver matinat més del necessari per la informació inexacta d'un dels meus caps immediats. M'ha servit per parlar amb els companys novells...
Altra cosa, però, ha sigut la reunió de departament... Quan el cap ens ha fet el resum dels protocols i les obligances a què ens empeny i amb què ens estreny la situació coronavírica, m'ha caigut el món als peus, i aquesta esperança incipient regada amb aigua mariolenca s'ha desfet en mil bocins... Agraisc moltíssim l'esforç continu i intensíssim del meu equip directiu en bé de tots nosaltres i de l'alumnat. Si no estic d'acord amb alguna cosa de les empeses per superar tots els maldecaps m'adreçaré privadament cap els responsables últims del centre per fer suggeriments ajudadors, tot respectant allò que acorden perquè sempre tindran major coneixement de tot el que ens envoltarà que no jo. Prou que els costarà navegar, prou... M'ha quedat clar que una administració llunyaníssima, que delega al sentit comú dels directius tot l'espart que es treu de l'ala, sense donar-los els mitjans que cacareja en premsa, poc pot aportar. M'han arribat històries que demostren clarament que som l'últim dels darrers pets de l'orgue, i que el nostre criteri, la nostra feina i, fins i tot, la nostra dignitat professional i humana, no hi són, no estan ni se'ls espera.
Treballarem, per la nostra professionalitat i, per suposat, per la nostra vocació, que encara és forta, prou com per no tirar cap toalla que després ens toque arreplegar. El postureig social, el tindre contents els pares per damunt de qualsevol altra cosa i l'aprofitar-se'n de nosaltres tot apel·lant a eixa voluntarietat que ens perd, seguiran. A mi em doldrà molt, perquè esperava que la gent de la suposada "meua corda" no faria com fa... I sempre em retornen les paraules de l'estimat Paco Muñoz: "Cuerpo a tierra que vienen los nuestros".
Hui se m'ha acabat l'estiu. Diga el que diga l'astronomia i els oratges. Total, ja em tape a l'hora de dormir...
Per suposat, des de demà duré roba de tots els colors possibles. El verd, també.