Ontinyent, a vint-i-cinc de juliol de 2020. Sant Jaume.
Les casualitats, ja saps que dic que no, que no existeixen... Aquests dies en què caldria que estigués immers en el sofà practicant tots els esports que per la tele retransmetrien de la trenta-dosena olimpíada de Tòquio, encara frapat per l'espectacle amb què els nipons ens haurien deixat astorats pels anys en la inauguració... I em trobe que no hi ha olimpíada per força major humanal, i que se'm força a aixecar-me i posar-me jo a fer-lo... He, he, he...
I hui, no sé ni com, mentre buscava música per acompanyar els desplaçaments amb cotxe, trobe en la prestatgeria un cd que m'entusiasma, i que pensava que no tenia a casa perquè durant temps el va tindre el meu germà, flipat per un contingut a que li tragué un preciós profit...
L'obra per a la cerimònia d'inauguració de la vint-i-cinquena olimpíada, la barcelonina, de sant Carles Santos que en el cel està. Va... Què no diràs que els qui la veié un dia justament com ahui va vint-i-huit anys, no la recordeu? Jo és tancar els ulls i emocionar-me amb l'"Obertura Hola" que iniciava el més feliç espectacle olímpic que he pogut contemplar, i això que me'ls trague tots, i de principi a fi...
Ací tens aquesta peça, i des d'ella l'accés al disc sencer, curt i bellíssim, per si vols navegar-te entre els records tot redescubrint una riquesa sonora que potser llavors no t'arribà; millor, perquè ara pot acorar-te per deixar-te enamorat del tot...
Ací tens aquesta peça, i des d'ella l'accés al disc sencer, curt i bellíssim, per si vols navegar-te entre els records tot redescubrint una riquesa sonora que potser llavors no t'arribà; millor, perquè ara pot acorar-te per deixar-te enamorat del tot...
No penses que el xovinisme em fa parlar així, que en aquestes coses olímpiques jo soc molt universalista i empàtic..., però clar, la comunió cultural amb allò que s'expressava als sentits era absoluta en mi...Aquella melodia del vinarossenc universal, amb la cobla vestida de manera daliniana, fent sonar una música senyorívola que recordava als balls clàssics de gegants i de l'Aliga que tant m'estime. Uf... fou d'allò més rebonic que pot recordar-se d'aquell any que ens vengueren com a mirífic i que ho fou realment, almenys per a un servidor... Sí, l'escena de l'encesa del pebeter sí que la té tothom al record, perquè fou una il·lusió efectista molt ben preparada, però el què potser no és tan conegut és que la melodia que l'acompanyava era del gran Angelo Badalamenti.
I és que, ara, i vist allò vist més encara, l'organització llençà la casa per la finestra en quant a les qualitats musicals del producte tot i apostant per figures internacionals de la música. Això és positiu pel que fa al triatge que es realitzà; però en la balança negativa, s'hi discriminà absolutament els productors de casa. El menyspreu cap a Llach, per exemple, que acabava de brodar el seu magnífic "Un pont de mar blava", fou de vergonya. Carles Santos fou l'afortunada excepció.
Perquè la cançó que li feia de presentació universal a l'Olimpíada era ni més ni menys que el "Barcelona" de Freddie Mercury, cantada amb Montserrat Caballé (gloriós himne, com la majoria d'himnes amb lletra gilipolles...).
Perquè per acompanyar l'im-pres-si-o-nant creació de la Mediterrània i la creació de Barcino de La Fura dels Baus, es cridà a Ryûichi Sakamoto...
Ací la tens completa i sense imatges:
Perquè l'entrada de la Bandera Olímpica s'acompanyava amb una impressionant Agnes Baltsa sota l'arcada de l'Estadi Olímpic amb una peça que encara m'erissa la pell i amb el seu compositor, Mikis Theodorakis, a la batuta de l'orquestra.... Un moment massa bonic perquè et passe ara jo el vídeo en què els comentaristes de TVE foten tota la màgia. No, ni pensar-ho...
Ei, i encara està la cançó formal de l'event... Formaleta, fada i fava... Però obra d'Andrew Lloyd Webber... Cantada per Sarah Brightman i José Carreras.
Que per a mi, només tingué interés quan la van versionar i fer seua Los Manolos, collons!
Bo, quin ahir més bonic que s'emparra per la meua memòria aquest dia... Ara que ho pense, les actuacions musicals de les següents olimpíades no les recorde..., fins arribar a Londres, el 2016, tot un pastitx de dejà vus, un aglomerat d'actuacions sense sal, tal i com convenia al mertxandatge d'aquella Olimpíada del led and chips... Això sí, impagable, emocionantíssima i agradosament estrafolària la teatral interpretació de l'Eric Idle de l'"Always look on the bright side of life" montypytonià... I res més (que tampoc no era música feta a posta per a l'ocasió i tal...). Veurem Tòquio. Però serà en un any!
Per cert, que si vols veure't la cerimònia completa ací tens un enllaç. No patisques que està lliure de comentaris (i encara t'enyoraràs del gran Constantino Romero en escoltar-te'l presentant, que no pugueren triar a ningú millor...). Veus? És que quasi tot era positiu... Si vols escoltar-te a Baltsa i a Theodorakis, passa dirèctament a les dues hores i vin-i-cinc minuts...