Ontinyent, a dimarts catorze de juliol de 2020.
Ha tornat a girar la penella, canvia de nou el joc de la vida. Ara és jou...
Demà em serà un dia important, dels que es marquen en el calendari vital, però pel jou mateix amb què arrosseguem el viure.
En condicions normals, i em perdonaràs el mot "normal", tan desfilagarçat estos dies postpreconfinament pandèmic, el curs estaria enllestit i un servidor faria com els darrers anys, un viatge que em guarira de la permanència obligatòria espantamosquística del meu institut. Amb esguinx incorporat, vaig recòrrem l'any passat la Ribagorça i la Val d'Aran, que si el Rosselló abans, i el Ripollés amb la Garrotxa i... Sempre pensant en la frescúria del verd i el mirar cap amunt per veure com les muntanyes regalades se'm remesclaven amb el cel. Ara ja no. Tinc por. Han creat dins meu un monstre que se'm menja, convenientment manipulat des dels poders establerts. En conec els mètodes, són d'índole lingüística, però amb el sistema gobbelià que han acabat usant, m'han superat exitosament, el tsunami era increïblement propagandístic... Bo. Des de demà, seré oficialment població de risc. Psicològicament fa massa temps que ho soc. I no voldria convertir-me en accent diacrític caigut, que em conec...
Ja no m'interessa el més mínim allò que abans m'apassionava... I buit de passions, em negue a recordar temps millors, quan les pitjors previsions per l'ara s'estan acomplint amb una matemàtica cruel. Tot allò que m'interessava ja no està, i no hi ha possibilitat redemptora d'esperar si torna.
Aquesta nit, jo hauria d'estar vora el riu Auda, esperant la Crema i els focs d'artifici de Carcassona... Amb tot el meu voltant celebrant la seua addició al règim governant en aquells paratges, jo, sol amb mi mateix, víctima secular d'aquelles històries pseudocatàriques i tal, em trobaria en èxtasi per la bellesa que se'm mostrava al capvespre reflectit en aquell exin-castillos romanticoide-reumàtic. No m'importaria, no, quan és la bellesa el que et fa pujar a la vista de ningú. La bellesa de l'espai viscut, la de les idees trenades, la que em genera la literatura... Com si en el món hi hagués encara res de net, pur i heretat sense màcula... Tenim dret, i cal defensar-lo de manera feral, de sentir-nos part d'alguna cosa-causa que no-ningú no podrà entendre i només podrà servir al nostre heràldic, o pel recordatori per aquells a qui el currículum no ens importa.
Rellisc la darrera de les cròniques que vaig escriure de Carcassona estant... Em somric, quant que ha canviat tot i he canviat jo... Està ratllada des d'una crisi post-terrorista. Ara, seria des del buit, mateix, el no-res interminable. Aquesta nit Carcassona no cremarà (i no puc veure-ho com a justícia poètica estant pel mig el virus), i jo m'estaré patint calor al meu pisset d'Ontinyent, esperant per dur el cotxe al taller i reunir-me després amb la metgessa, que m'explicarà els nous protocols vitals.
No sé, i t'ho dic de veritat, com podré passar aquest estiu sense les tantes belleses que han caigut com la sorra d'entre els dits i a fi de bé. El camí de l'infern està empedrat de bones intencions, i diuen que hi fa més calor que a Xàtiva en fira...
Caldrà reinventar-se, doncs. Soc especialista en eixe menester, i sempre m'hi mostre voluntariós, per més que els meus passos i els meus braços encara no siguen del tot d'un servidor.... Serà cosa de treure de nou la llibreteta i anant esperant. Hi ha tronada fora, d'aparell elèctric i nuvolada. Sembla que l'única pluja serà la d'idees.