Ontinyent, vora Guadalajara. A dijous nou de juliol de 2020.
Al senyor Morricone, amb disculpes admirades, per ell i per nosaltres...
Necessitem sants.
Necessitem referents humans que ens humanitzen.
Ens calen espills nets, despolititzats, que abracen la major part d'una unanimitat social indiscutida.
Davant tanta derrota i l'evident multiplicació de nords en la brúixola espanyada del viure, ens són necessaris els exemples de vida exemplar per creure que encara és possible la decència i la idea de proïsme i confiança quan nadem entre mars indecents que ja sabem bé que ho són, però mai no acabem de copsar ni com són ni com farts estan de pluralitat diversa complexa ni de texturitzats, perquè ja no sabem dir fondos ni bruts.
Ens cal fixar-nos en figures d'esforç i constància que no tinguen massa pols que torcar, i així alçar-los a la manera de tótems lluminosos que puguen guiar-nos la nostra ceguesa; de qui, sords, puguem escoltar allò no dit. Compartits, per favor, per tal que puguem parlar d'ells més que siga en tants pocs caràcters com per no quedar més en ridícul psicotècnic, tot demostrant que tampoc no en sabem tant d'ells, ni interessa... Que si el nostre voltant l'ha exaltat, els seus mèrits comuns bé tindrà... Que hui, creure, el que es diu creure, només resta al nivell teletenda televisiu. Què creus si tot falla? Què crec si tant manca? Què ens diuen que creure...
I els alçarem altars. Improvisats. Sorpresius. Mai no esperats.
I ens els farem nostres retratant-los amb el mòbil en passar. I els passarem arreu del món. I estaran arreu i tothom els tindrà com a nova fita estètica, és a dir, fita moral que mereix ritus benvestits de respecte social. I estaran per tots llocs i per cap, a girar el cantó de qualsevol indret esperant-nos, a tall de mosques a la mel d'estiu, com si foren vius, volents i virus. I tots n'estarem infectats en mirar i prendre-hi el nostre tiquet en la tanda de l'autocomplacència dels benestants momentanis, amb els xacres reblits de prudència i justícia i temperança i fortitud fets amb plàstic. El moment quasiorgàsmic de contacte amb el mite que ens cal. La catarsi.
I tot ho farem alt, i tot ho farem gran, i tot ho farem esplèndid.
I no serem mites, nosaltres, perquè no sabem que ho som, en no ser els altres. I el gran pal de paller, l'arbre maig i el bon pare carabassot encara se'ns riurà a la cara... Perquè no és més ésser que nosaltres i com a altre bé que ho sap. És més, i més encara: ja no és.
I potser ens fa callar perquè no es vol sant de cap devocionari, i en passar vora ell no ens cal alçar els ulls, no ens cal. És al nostre costat, diminut. És company. Com nosaltres...
