Ontinyent, a dissabte vint-i-set de juny de 2020.
Anit, i sense que servisca de precedent, a falta de propostes culturals o festives, i sense possibilitats conversadores amb les meues amistats, que cadascú torna a anar a la de cadascú una vegada se'ns ha obert la porta..., vaig mirar-me la televisió!
Com de mal vaig fer! Amb tant de llibre com tinc a casa... Però clar, després d'un dia llarg d'esforços físics marcats, vaig pensar que si alguna bona pel·lícula m'entrava pels ulls sense que jo em preocupara massa.. I mira que tinc canals a la televisió, molts d'ells encara verges per al meu sentit contemplatiu, i en cap d'ells emetien res que puguera fer-me el pes...
Vaig caure en una de les cadenes que menys veig, que repetien un programa vell i familiar, d'aquells considerats blancs, que es diu "Tu cara me suena", sí aquell del presentador que es passa el programa bramant i mentrestant un jurat suposadament preparat fa riure, uns concursants més o menys famosos intenten imitar cantants i un equip de maquillatge, perruqueria i vestidor demostren com es fa vertadera màgia a la televisió....
No vaig acabar el programa, no vaig poder.
Val a dir abans que res que el programa emés no és actual, que correspon a una edició anterior, perquè amb la cosa del confinament, van tallar la seguida i estan refregint espectacles ja trillats... Que dius, i amb quin criteri triaran?, perquè ja els val el que els va esclatar, moralment, a les mans...
Bé, per no allargar-me. Un florilegi de banalitats lligades les unes a les altres amb una mala bava... Una catarata continuada de micromasclismes amagats amb modernors que perpetuen estereotips històrics tot actualitzant-los... Com de bo està este tio que s'ha tret la samarreta, deixa'm que imite que el toque... La de vegades que el presentador va referir-se de manera irrespectuosa al cul d'una de les artistes imitades..., que si teletubbie, que si caldria afegir-li'n a la imitadora... (a la foto de capçalera la trobareu...), a cada minut, referències no al mèrit ni a l'esforç, sinó a la vida social i les característiques físiques d'uns i d'altres des d'una pressumpta alegria i deshinibició que m'avergonyia...
Arriba l'actuació de Falete, imitant Al Bano. En acabant, des del jurat, Lolita Flores acaba assegurant que li agradava Al Bano de jove i el president del suposat jurat, Àngel Llàcer, histriònic com sempre, a crits, proclama que a Lolita li agraden tots els homes. Lolita assenteix, tots! I Falete respon que a ell també...
Un minut després, quan jo encara estava bocabadat d'escoltar aquest humor arevalià dels anys setanta portat al segle XXI, Llàcer li diu a Lolita que es fixe en els ulls tan bonics que té Falete, aquest s'hi apropa, Llàcer li demana que es trega les ulleres per veure'ls millor. Falete li demostra que no tenen vidres.
Vaig apagar la televisió.
::::::::::::::::::::::::::
Un dels concursants imita un cantant de moda andalús. Es senten crits de xicones entre el públic i no pocs, tothom parlant de l'estremada sensibilitat de l'autor i de la cançó, tan bonic, dolç i amable per dins i per fora, de la seua vàlua artística (per fi...), s'ensalça aquesta nova masculinitat que emana i representa... El concursant arriba a afirmar categòricament que el cantant dedicà la cançó a totes les dones d'Espanya i ell així ho feia també...
Això, el gest de reprendre aquest programa, està fet a mala llet, és una mala jugada del triador cap a la pròpia cadena o no ho entenc...
Que el cantant era Pablo Alborán. Fa una setmana que ha anunciat públicament la seua homosexualitat...