Pirineu, Canigó...

Ontinyent, a dimarts vint-i-tres de juny de 2020. Nit de Sant Joan.

Són per a mi paraules màgiques, Pirineu, Canigó... Perquè em remeten al més fondo del meu simbolisme personal i familiar i, per sort, per molta sort, també em són referent d'allò millor que he pogut viure...

Un servidor és, s'hi sent i intenta exercir com a mariolenc en una Mariola desfilagarçada que ha deixat estar els seus mites propis tot reduint-los a una misèria solitària. No em digues que no és així que en condicions de normalitat sociocultural ens abocaríem hui a refer el seu llegendari, els seus camins i virtuts tantes. I si hi ha cap fabulari que hui puguérem repetir en el cristianitzat Solstici que és la Santjoanada seria alguna xicoteta ordalia que haja pogut quedar dels guariments, les benediccions, les salutacions i les endevinacions antigues. I així encara hi haurà qui buscarà el nom de la persona estimada, voldrà la fecunditat de les set onades de la mar, voldrà que tot passe per matinar i agafar les nous del nou vi i haurà saltat la foguera... I potser, eixa foguera haja estat encesa, justament, per la flama que del Canigó ens ve... 

Des que de ben xicotet amb els meus pares i la meua germana vaig aprendre a mirar cap amunt a aquelles cimes, sempre que m'ha estat possible he fugit cap aquella verdor i els tants significats... He perseguit l'estimat record del Comte Arnau a Gombrén i Sant Joan de les Abadeses; Vaig quedar corprés pel monestir de Ripoll que no sé encara si m'he recuperat d'aquella bellesa; he recorregut poblet a poblet segons les cançons que me'ls cantaven contant-me'ls, per tota la Ribagorça; m'he desfet en contemplar la posta de sol a l'ermita de Santa Creu de Rodes estan, guaitant la mar; He estimat la tanta llum diversa de Cotlliure i m'he endinsat fins a perdre'm en volcans i fagedes a la Garrotxa; m'estime Camprodon i Rocabruna i Ogassa, ai Ogassa... He resseguit el camí dels exiliats fins plorar-los de valent al Coll d'Ares... He comprat loteria a Sort que m'ha tocat; he vist els pecats del món del consumisme a Núria; Estic enamorat dels ulls de la gegantessa Dama Blanca de Sant Julià de Lòria; he escrit versos punyents a Sant Joan de Toran quan el meu cos es ressistia al descans necessari; he esclatat en joia en trobar-me acaronant la campana al capdamunt de la torre de Sant Climent de Taüll, per damunt de qualsevol Pantocràtor que el món volgues llumenar; he plorat en veurem davant ets Uelhs deth Joèu que desaigüen l'Aneto, jo i més aigua...,  i encara no m'explique com vaig acabar aquell dia gloriós buscant la immortel·la als peus de la Mare de Déu de Montgari... I la primera vegada que vaig mirar-me el Canigó, això no s'oblida... I quan vaig apropar-me a Sant Miquel de Cuixà per conéixer l'arrel dels arrels i trobar-hi a faltar el campanar que Verdaguer cantà... I perdre'm a les faldes de la muntanya sagrada camí de Fillols a Castell de Vernet i Vilanova de Conflent en aquella diada que s'acabà podent dir jo, per fi, que havia estat al Soler..

Fresques em son, i regalades, aquelles muntanyes, i també la idea de les mateixes, molt més enllà del tòpic.. Fins el punt que ja havia establert el costum de, una vegada acabat el curs i l'estupidesa aquella de la "permanència obligatòria" al centre, immediatament després del darrer claustre, desclastrar-me anímicament i física tot pillant el cotxe i anant-me'n cap a Figueres o Ripoll o Olot o el Pont de Suert..., on fos que trobara recer... I des d'allí, a provar a cercar descans, descans i mites... Potser és que alguna fada del poemari de Verdaguer em té fetillat i no ho sé..., dubte que siga una i fada...  Enguany no podrà ser, no hi acudiré per la pandèmia; jo que voldria haver-me passejat per la Cerdanya i el Capcir..., un altre any serà, que no me l'acabe i n'hi ha mes... Ni el foc vindrà aquesta anyada, ni el foc...