Paco desconfinat...

Ontinyent, a dimarts setze de juny de 2020.

Què algú dubtava que rera el confinament, en poder eixir de casa i agafar les forces necessàries per fer-ho, un servidor no se n'aniria a vore a Paco i a Pepa? No pots ni imaginar la companyia que han sigut en la distància aquest mesos... Entre unes coses i altres, que si cançons noves, fotos, flors, músiques, comentaris i vídeos preciosos de veritat de la neta, han estat presents en la meua quotidianitat tot aportant eixa estima fresca que saben desprendre, l'ànim que sovint faltava i, també, una idea incitant de futur ple de projectes... Ai..., el vídeo que va fer a posta per fer-me la punyeta quan a l'inici del tancament, Pacooooo, no isques de casa a passejar, i ell amb la música a tope amb aquella cançoneta que tinc últimament al cap i no vull que se'n vaja, i ell fent voltes a l'entrador de ca seua, i més voltes, i Pepa al darrere gravant... No té preu eixa estima, no!

I res, que allí em presente. I tot ha canviat a bo i millor malgrat ser igual. Primer simptoma: gire el cantó, entre en el Carrer Major de Real, que ja saps que trobe un dels més deliciosos, i el meu cervell es posa a cantar eixa nova cançó de les que aquests dies he aprés. Li ho dic a Paco en arribar a sa casa: sé que, des d'ara, sempre m'acompanyarà quan camine per aquell indret feliç... 

No és cap secret que Paco està a punt de treure un nou disc, que títol i tot té ja: "Cap al Sud" es dirà. Doncs bé. No pot ni esperar a que jo arribe. La porta està oberta i vaig passant a la penombra del casalici aquell. La figura tan amable de patriarca santantònic m'espera retallada sobre la llum que entra des del pati tot vencent el cortinatge fent palesa la força vincent d'aquella preciosa olivera... I a l'equip de música retruny fortament la nova remesa de cançons que encara no he pogut escoltar.... I allí que m'estic, palplantat i emocionat a cada estrofa i tornada que ja coneixia bé llegides, bé maquetades amb altres veus del tot provisòries. Amb la veu de Paco, la veu que les farà veritables, la cosa canvia sobremanera, ja m'acoren... És un disc que ja he dit que serà el seu millor, ple d'agraïments... Passen davant meu les imatges en què explicant, s'explica: com va aprendre a nadar, quina era la por màxima d'infant, quina cosa tan bona guarda el poble del Tio Varela, on farà el darrer herbero..., ja ho escoltaràs, ja... I ho aprendràs de cor. Ausades els himnes que ens esperen... 

I des d'ací, un remolí d'històries que s'alça amunt, i arrossega la tanta estima acumulada per la feina a fer, pels records vivaços i, el que més m'admira, pels projectes... És la vitalitat en persona, el Paco; tan bon punt està parlant per telèfon amb tal pintor per enviar-li un material que potser li siga d'interés com em mostra tal concert que va fer en tal lloc elevat i ha rebut, me l'ensenya... i me'l grava! Au, que tornaré hui ben vestit a casa! He, he... Fem una miradeta a una lletra, li recorde una barbaritat que li vaig poemitzar, riguem a pleret amb les tantes possibilitats de fer, les propostes que rep i jo vinga a dir-li que sí, que les accepte, que disfrutarà fent-les i disfrutarem vivint-les... Que si tal grup vindrà a fer veus a tal cançó que no diré perquè és sorpresa, i que si aquell homenot ha dit que vol fer tal fragment en tal altra cançó... I jo, de veure que la pandèmia aquesta li ha portat més ganes encara d'enfilar-se pel món, em sent ben content. I Pepa que arriba tard al fandango, al costat i entre rialles, ens mira al·lucinada tot pensant que no, que no estem bons i que ves a saber on pararem... Val, però la primera que es posa a entonar amb mi la, de moment, darrera versió d'aquella lletra morena, és ella... 

Una cosa sí que me l'ha tocat de valent. M'ho diu, però ja ho he vist... Aquell darrer missatge tan bonic que li dibuixà l'Aute el té davant l'ordinador. Se'l mira sempre... 

M'enduc un bon grapat de DVD nous, els que ha editat del famós concert del Principal de València, del disseny del qual ens hem encarregat Juanjo Alcaide i jo, per fer-los arribar als amics de la Mariola que ho desitgen... I li deixe una idea... Repassant els temes grecs que la Melina Mercouri li deixà, trobe que hi ha un que podria ser una excel·lent cançó de bressol per a Dana... Primer, però, cal que acabe el disc; no sé ni quantes vegades repetim eixe mantra que només vol dir que darrere de l'u va el dos... Tinc tanta gana d'escoltar-lo... I que l'escoltes, clar... Si no ho estàs encara, t'enganxaràs a eixa estima que els amics li tenim i encara la podràs entendre millor si ja ho estàs, d'enganxat.