Ontinyent, a dotze de juny de 2020. Sant Onofre.
Corria molt depressa l'any 2003, quan vaig publicar aquest text sobre sant Onofre a la meua secció "Costumari Desacostumat" de la revista Crònica..., l'articlet que feia el 98 d'aquella série que encara espere algun dia poder publicar tota junteta...
I és que sempre m'ha fet molta gràcia saber de l'existència d'aquella ermita que, per poc, no vaig arribar a conéixer, deu anys abans que havera nascut... He, he, he... I estant tant a prop com estava de la caseta de m'auelo a Les Aigües; la mateixa església la va vendre a les rajoleres del poble, famolenques d'aquella terra...
Han passat anys, i aquella famosa urbanització ja té arbres i vida enllaunada, com les tantes natures mortes que adornen l'interior dels tants murs del meu poble. L'oblit del sant és, però, absolut, i un nom que sembla ser fou quotidià ara només queda per a un gegant fester llaurador, i com a intent recuperador tradicionalista; i l'antiquíssima campana de l'ermiteta aquella, de rocambolesc historiat. Una llegenda empeltada de coses d'aquelles increïbles però reals digna de ser contada a la vora del foc...
Pels pèls...
Hui tornarem a referir, cars amics, la vida excelsa d’un d’aquells santets de tant clàssic oblidat. Un rei persa del segle IV que, fart de la vida farta que duia, i per uns pecadets de no res, deixà la corona en mans d’un altre i volgué viure a la manera d’eremita anacoreta fins a que li vingués l’hora de retre comptes amb la hisenda suprema.
Sant Onofre ja havia passat, de menut, una experiència traumàtica, son pare pensava que la mare li havia fet el salt, i tot carregat de banyes (maldiuen que tantes com les del dimoni que l’inspirava), el va tirar a un braser encés. El xiquet ni es va escaldar; ni un pèl es va cremar.
Allí en la seua coveta, lluny del món cruel, passava la vellesa pregant i cuidant del seu hortet. Com que vivia de mores i de maduixetes, tomateta que criava l’obsequiava a aquells que passaven a visitar-lo, pocs, atés que no es rentava.
Diuen que “home pelut, home volgut”, però Onofre batia rècords pilosos; dona, en lloc d’haver-li’ls socarrimat el foc havia servit de “guano” per fer-li’ls créixer! Roba? Hàbit? Què va, no li calien! Els seus pèls corporals acabaren cobrint-lo del tot. Així l’home anava pur pels bancals de la vida, com sa mare, i el nostre Senyor, el feren entrar en el món. Només ofenia els gustos estètics d’ara, però a qui li importava això en el segle aquell?
A banda de patró, lògic, dels homes pelosos i dels perruquers, acabà protegint els torners, els enrajoladors, els mestres botoners i les donzelles que volen prendre estat de casades amb marit intel·ligent i amb possibles (“Gloriós Sant Onofre, deu-me un casador amb un bon cofre”), i dels xocolaters (i per benevolença, no us direm el per què). És protector d’Algemesí i de Quart de Poblet, i un dels tants patrons segons d’Ontinyent.
Se l’invocava contra les tronades, potser per això la seua antiquíssima ermita meruda (datada d’abans de 1595) estava situada a Mestral de la Vila (dalt de Les Aigües). Una ermita porxada de patronatge municipal sempre pobríssima i molt relacionada amb la posterior de Sant Esteve, que li usurpà, sembla ser, les funcions protectores i l’estima veïnal. Ves per on, la terra era bona per fer rejoles, i tothom hi volia sucar pa. Poc a poc, venuda, la deixaren caure i, en els darrers anys 60, acabaren fins i tot per carregar-se el tossalet on s’assentava, i la seua memòria.
La romeria de Sant Esteve, que sembla ser hi feia allí parada, es fa amb cotxe, i del paisatge bell i conreat del Pla de Mossén Conca, ara només queda una urbanització peluda, més gran, i amb més llum, que Beniatjar sencer. Almenys, li han dedicat un dels nous i calbs carrers (per despoblats) a sant Onofre... No som res.