Ontinyent, a vint-i-dos de maig de 2020. Santa Rita de Cascia.
A la memòria de Mila Z. Soler i Moltó, "Carrasca".
Són vora les tres i mitja del matí d'una nova nit d'insomni.
Durant molt de temps em despertava recordant angoixat aquelles dues nits al ras de la Fe de València esperant que arribara el nou cor pel transplantament. Només hi arribà un helicòpter i no era per ella. Ara m'és impossible dormir. El poctrellat que la feina en el temps de pandèmia genara vol véncer. I creu que està a punt d'aconseguir-ho. Jo vaig passar tantes hores al ras de la Fe, esperant...
Durant aquests vint-i-cinc anys, la meua ment ha desenvolupat una curiosa manera de resguardar-se... Arriba l'aniversari dels meus cosins Mónica i David i salten immediatament els mecanismes d'auto defensa: o bé se m'obliden els dies que són o bé, en arribar el vint-i-u em dic que ma tia va morir demà, el dia de santa Rita... I l'endemà em diré que ma tia va morir el vint, la vespra de la santa de les roses..., com si així es fes tot més fàcil. Evitament, una especialitat vital meua...
D'aquella nit final recorde presses. Imatges. Em veig a sa casa amb Maria i Elies agafant la roba per a la mortalla. Em veig a ma tia Viqui al telèfon detallant-li al rector de quin mal s'havia de morir després que aquest s'abocara a insultar fondament a ma mare, asseguda a la cadira sense poder creure's res del que estava passant després que se li afonara el món sencer a sobre. Les imatges es perden i remesclen fins al soterrament. Veig l'abraçada tan forta de la tia Adélia. Unes flors precioses. Recorde els plors intensos de la meua germana. Recorde la pena immensa de ma tia venint a casa plorant dient-nos que aquell malamic s'havia negat a confessar-la... Vaig acompanyar-la en el viatge i en l'entrada al Cínic..., jo tenia examen de llatí. Poc vaig estudiar per fer-lo després de la profunditat de tot allò que parlàrem, vaig quedar massa neguitós... I recorde uns ulls plorosos joves que, des de llavors, van mirar-me a través de l'odi més cruel.
Ma tia està en tot... Al despatx guarde dues fotos. Una és la de Teresa la del Morer, que em regalaren a Banyeres de Mariola i que tothom que entra em pregunta si és família... L'altra és la darrera foto de ma tia Mila, a València, uns poquius dies abans de morir... Quin dia... Tots junts a dur el Mariscalet que el meu germà havia fet i que representaria el Bonavista, la nostra escola, en el joc aquell històric, i vinga a aplaudir, cantar i ballar al ritme preciós que Paco Muñoz ens marcava... Li la vaig fer per la vesprada, mentre la gent de Xarxa Teatre preparava el "Veles e vents"... La penúltima foto, ahir ho recordava amb la meua germana, vaig fer-li-la amb Marina Rossell i Maria del Mar Bonet. La darrera amb Llach... Com s'estimava Llach; com me'l va fer estimar... Aquella nit se'n tornaren esgotats a Ontinyent. Jo vaig quedar-me a veure l'espectacle. Cantava Llach un fragment del "Campanades a mort" i la pirotècnia que acompanyava era de Brunchú... I em recorde amb el meu germà a la meua geganteta que jo no sé ni com vaig aguantar dempeus, l'esquena com la tenia... La seua il·lusió el feia tan lleuger... Que sent ben menuts, la tia ens duia a la meua germana i a mi a tots els concerts, i a manifestacions fins i tot (aquella dels cavalls persenguint-nos la tinc marcada, sobretot pels seus ulls d'espant, que no se m'esborren). Amb ella vaig estimar de manera primerenca i de primera mà Llach, la Bonet, Paco, Raimon, el Sifoner, Serrat..., a places de bous, a camps de futbol calorosos... No va aconseguir, però, que m'agradara el jazz... I la tinc, la foto, dins un marc preciós geganter (era fanàtica dels Gegants, i no diré res dels Cabets...), al costat de les històries que he anat publicant, del llibre que em regalà el dia dels meus dihuit anys i que ara en fa cent, d'un pom de flors de paper que em van regalar la meua neboda Clara i la meua cosina Olga... Ben a prop estan les figuretes dels gegants de Saragossa que em regalà una bona amiga seua, i la maqueta que vaig muntar del Castell de Cocentaina... Ella fou qui conreà la passió que ara sent pel seu poble, i que em naix sincera i abundosa. Les coses no es furten; s'hereten. Un dels primers records bells que tinc és haver entrat amb ella en el Palau Comtal quan allò era tota una aventura, que queia a trossos... Cordialment malalta com sempre la vaig conéixer, que el Simtron era el seu pa de cada dia, i va arribar a pujar amb mi al Benicadell! I no és què faria Mila pel seu Sergi, que també..., li agradava tirar a córrer... Més d'una vegada t'he contat la cara de ma mare en escoltar-li, per telèfon o bé que havia baixat del tren bala a Osaka, eixit de la piràmide de Keops o fent escala a Alaska aquella vegada que feu la volta al món. Potser el que no t'he contat va ser quan va anar a Holanda en plena primera guerra del golf i va tindre la bomba a l'avió, vinga a córrer per un aeròdrom de Lilla, i girant-se a fer fotos de l'evaquament, la molt animal...
M'agrada recordar-la treballant a l'òptica. La de vesprades que m'he tirat jo en aquell local de la part més estreta del carrer Major... Sempre que hi anava m'ensenyava com funcionaven les màquines d'esmolar els vidres i com es muntaven les ulleres, les plantilles..., i per a berenar, sempre queia un palo català de ca Moreta..., i si no, a la papereria de Soler, que era a la vora, a xarrar i vore llibres (i comprar el Petete...). I allí véiem l'Entrada, i allí ens refugiàvem quan ens perseguien els Cabets, i des d'allí feia la barbaritat anual de pujar a besar a cadascun dels Reis de l'Orient, a tots, per més que ella fóra de Baltasar, i a Jacobo també; no ho féiem nosaltres per por, però per a ella això era sagrat... Vaig tindre per ella el privil·legi de veure'ls dormir, els Cabets, a la que havia sigut Caixa d'Estalvis el dia que pujaren a Sant Rafel; va ser això mateix que em va treure la por..., ja se les apanyà ella perquè acabara jo tocant el ball amb el tabal ben jovenet, en la festa del Corpus... Ja veus, la pàtria d'un infant és memòria de jocs, però també de lectures, experiències, converses... Recorde ara el dia que va dur les tres bicicletes Orbea als meus cosins d'Alfarrasí, precioses... Jo estava tan pagat i tan orgullós d'ells, de veure la seua força i destresa que, per suposat, jo no tenia... És que hi ha tant que recordar... La primera vegada que eixiren dones a l'Entrada d'Ontinyent, amb els meus pares a Rio de Janeiro per la sort aquella preciosa que tingueren..., em torne a veure amb ella i els meus germans, farts de sanjacobos aquells dies, palplantats aplaudint mentre al nostre costat la gent les insultava, com si foren el rector aquell.. I un any després, ella a desfilar també. Seria la primera festera del poble, com van dir en aquell moment, en anar-se'n amb el Crist... Se li acostà una coneguda amb molt mala bava: "Mila, què no eres molt major per eixir a Festes?", i ella es gira i li solta a la víbria envejosa aquella: "Jo?, però si tinc dihuit anys!". I tant que el seu esperit els tenia...!
I em recorde a sa casa preparant material electoral amb molta, molta gent del seu partit, i grapant les revistes aquelles que feia l'Associació de Veïns amb dibuixos de Rafa Torró que m'encisaven... Tot això està passant de nou, amb mi, aquesta nit... Perquè tot ho amera. Ara mateix la tinc, vestida de Fontano, envoltada dels seus pares i de tants nebots, i jo mateix, al Betlem que enguany encara no he desmuntat, que espera el Corpus. I si vaig lamentar tant no poder anar a Cocentaina per celebrar el mig mil·lenni de la Mare de Déu pel coronavirus aquest que ens assota en la ment i els ossos, va ser en bona part per ella, i per tots els qui em contagià a estimar. Ella havera estat en primera filera, però a un costat, sense ser vista... No vaig plorar, però, vaig escriure-hi molts sonets...
No tot era flors i violes i romanís, però; que recorde bona cosa de conflictes entre ella, una dona dreta i feta amb milers d'experiències (jo flipava que havera estat secretària de la JOC d'Espanya quan vivia a Madrid en ple antifranquisme), sent jo un adolescent perillós, (un bouet que diria aquell altre rector, el de la Vila, i certa alcaldesa), amb les idees massa clares i poca possibilitat d'alliberament... Uns sentiments s'hi mesclen amb els altres i no renuncie a cap d'ells. Igual em veig preparant disfresses als bancals de davant de casa per reclamar que feren el Parc com pujant amb ella a la Giralda de Sevilla quan l'Expo aquella; partint-me del riure veient-la ballar a Eurodisney amb el meu germà en els vídeos que hi gravaren, i cantant allò de "eres tu el príncipe azul" i tal, com atenent-me quan vaig patir aquell atac de síndrome d'Stendhal davant "El entierro del conde de Orgaz", a Toledo; però també me la mire discutint amb ànsia i arguments que mai no he acabat d'entendre que per què volia ser jo filòleg si tenia capacitat suficient per estudiar dret i tindre una vida molt millor i... uf!
Fa vint-i-cinc anys ens va canviar el món a tots els qui li féiem de satèl·lits i ens tocà ser els nostres propis planetes. Dues setmanes més tard, vam acabar ja dessagnant-nos moralment amb la mort del meu cosí major, José Ramón.
Són vora les sis i mitja. Porte molt de temps escrivint. Crec que ho necessitava. En no res començarà una altra absurda jornada laboral que no du a cap lloc. Espere que estiga aprofitant d'alguna cosa tot l'esforç als meus alumnes. En no res, estaran enviant-me les tasques i fent-me preguntes. M'agrada molt que em pregunten coses quan els interessen els temes que tractem. M'agrada respondre'ls. Mai no m'he arrepentit d'estudiar filologia. Si havera parlat d'antropologies, m'haveren tancat en presó fosca i amb grillons... Qui més pregunta sense ser alumne és el meu nebot Abel. Si n'estaria orgullosa la tia d'ell. Moltíssim. Potser seria del poquiu que li faria gràcia de l'ahui que ens senyoreja...
Vint-i-cinc anys i un dia... Quan diuen que algú no mor mentre els qui queden el recorden, sé que ma tia està encara més viva que jo mateix...
Vaig escriure-li l'epitafi que pots llegir a la tomba. El del meu cosí també... Ella hauria preferit la Mariola..., el Castell?, el Montcabrer?, les Penyes Monteses?, Sant Cristòfol potser?, les Huit Piletes? Si ho havera deixat dit... No li cabia en la ment morir. I no ha mort: "Sembrares esperança i alegria, i molt d'amor que, ara, rebrota i creix en el record".
