Ontinyent, a vint-i-tres d'abril de 2020. Sant Jordi.
Hui, no he pogut escriure res sobre Sant Jordi ni l'amor ni els llibres que la seua llegenda transpua... Les causes concretes són les llarguíssimes hores que em tire al davant de l'ordinador per dur endavant les meues classes. Quan acabe em queda molt poc temps per fer res de trellat, i les ganes han estat consumides de fa hores... Fins el punt que la salut se m'està ressentint a marxes forçades (les que no faig) i no em veig capaç de crear res de bonic que oferir-me ni oferir-vos...
Què faré aquest Sant Jordi que puga ser anotat. Si no faig res, jo no sóc jo... Però tinc cinc exàmens hui pel malestrug programa AULES de la Conselleria i ja ha petat als vint minuts. Au, del pla B passa-te'n al C, però primer inventa'l. I ha eixit prou bé, el C dic. A hores d'ara ja he acabat el treball d'ahui i puc permetre'm escriure aquestes línies.
No estic fet a banderes? Per què no recuperes aquella tradició banderística balconera que tenies quan vas vindre a viure ací? I dit i fet. Ja tinc la Senyera al finestral del menjador, que es quedava ahi des de la Mare de Déu del Miracle de l'altre dia... Doncs res. He anat al lloc on guarde les banderes. He trobat immediatament la santjodiana i, nyas, al balcó que ha anat a parar! I ausades que llueix. Que la tinc de fa anys i l'havia usada per a diverses causes, però no mai pel balcó...
Perquè els qui em coneixeu ho sabeu bé. Tinc col·lecció de banderes, jo. Les que he comprat, les que em regalen... Totes són penjables del balcó. Mai no acceptaria ni em faria amb banderes que em fera vergonya penjar. I en tic de tot tipus i credo. Amb algunes d'elles no combregue, no representen res per a mi. Però d'altres són ben meues. Tant que un dia d'aquest em presentaré al món amb una bandera nova pròpia meua i del coprincipat que és ma casa. En tinc tot el dret, ara quan m'independitze de tanta cosa dolenta... Abans les penjava en el dia de tal, el que convenia o quan s'esqueia l'ús d'alguna d'elles. Quina rissa en dies com l'aniversari de la Batalla de Murèth i la derrota d'Occitània quan la gent que passa mira cap a dalt i es troba la bandera occitana... I el dia aquell que em crida ma mare per telèfon a dir-me que havien acudit a sa casa dues veïnes preocupades per quin santet tenia penjat... Ma mare es queda pensarosa... "A veure, quin dia digueu que és hui? Tretze d'agost...? No hi ha pèrdua, sant Hipòlit màrtir... Xiques, si que vos presta poc..., el patró de Cocentaina!"
Fa temps que vaig perde el costum i només va quedar tot en penjar la Senyera d'Ontinyent en els dies de festes de Sant Rafael, el Vint-i-cinc d'Abril, Nou d'Octubre, la Mare de Déu del Miracle..., i ja no res... Però ca! Això cal que s'acabe. Vist com està tot ple de pancartes oficialistes governamentals amb el mantra calmador i falsament positiu aquell que assegura que tot acabarà massa bé per alguns, com sempre passa... I mostres cristianes en gent cristiana de fet i en altra de paraula i postureig... Doncs jo m'agafe a la tradició heràldica i vexil·lògica i m'he proposat penjar qualsevol bandera que tinga i que siga menester. Després del cobertor magnífic de la Soledat i de la impressionant imatge dels 500 anys de la Mareta de Cocentaina, hui Sant Jordi, demà res, despús demà dues senyeres per la Batalla d'Almansa, el dilluns alguna cosa trobaré de la meua estada a Montserrat... I així, ompliré de color el balcó i de curiositat aquell qui passe... Que qui quede feta a banderes siga la mandra, la deixadesa, l'oblit...