"Dia vint-i-set d'abril va sortir en Colomer..."

Ontinyent, a dèneu d'Abril de 2020. Diumenge in Albis o de Quasimodo.

500 aniversari de la Mare de Déu del Miracle.

Em desperte amb l'enèssim acudit dels qui ens manen en aquesta confinació pandèmica que tant s'ha endut i encara s'endurà pel davant. Que un servidor estiga en "mode centenari" no vol dir que no escolte amb dolor, i com vaig prometre amb molt d'humor, les parides que van succeint-se en aquesta carrera de fons de posturejos diversos en què s'ha convertit el cada dia sociopolític. Cada vegada que diuen -per dir i per convéncer el personal de la pròpia preocupació i eficiència-, que ajuden algun col·lectiu social, mire els amics que tinc a cadascun d'aquests col·lectius i me'n faig creus. Els veig abatuts, desesperançats, arroïnats fins i tot... Mai, mai, el seu epígraf entra entres els qui rebran o podrien rebre... I em veig a mi mateix i el què m'espera aquests dies, pels quals no estic en absolut preparat, nadant com estic entre la desmotivació que tothom em transmet i la meua necessitat d'ajudar realment els meus alumnes, sense poder fer-ho en veritat i, a més, acollonit davant la burocràcia més inútil que damunt pot caure't... 

Per això, en escoltar que se'ns allarga el confinament però que el vint-i-set d'abril els jovençols de ja veurem fins a quina edat podran eixir al carrer, m'he fet creus pels despropòsits que vindran. No per la mesura en sí que ja no sé si ve en positiu perquè la pandèmia afluixa, perquè la cosa no és tan agreujada i se'ns segueix mentint i esporuguint des de la intensíssima propaganda oficial, o perquè els nostres xiquets i xiquetes necessiten, que la necessiten de deveres, d'una llibertat de moviments més ampla i algú, per fi, se n'ha adonat... 

Estarem atents. Tot siga que tornen a entrar-se'n a casa només que es done un repunt d'afectament infantil... Eh!, que tinc dret a pensar-ho després de la tanta por com m'han volgut fer, i tinc.

La primera cosa que m'ha vingut al cap en escoltar la data és pensar en una cançó que des de ben xiquet m'agradava, una cançó que Al Tall cantava amb Maria del Mar Bonet en aquell disc mirífic que recollia tanta peça mediterrània per no dir altre nom més definidor... I en què la Mare de Déu de Montserrat, que s'hi celebra aquell dia, ens pille a tots combregats..., i és un dir.

Si les caderneres poden volar, deixeu-les lliures...