Ontinyent, a vint-i-cinc de febrer. Dimarts Gras.
En qualsevol lloc s'estaran enfrontant ara na Quaresma i en Carnal...
Ella guanya. Sempre.
El meu adéu du sempre aquells versos occitans que acompanyen una de les melodies tradicionals que més m'estime. Però enguany, he volgut ratllar jo els meus propis. Un sonet que de manera goliarda li promet a la gatzara que no ens deixarem aixafar per ningú en defendre tota mena de llibertats front aquells que prediquen com cal que siguem sense ser-ho ells mateixos. Tanta ametla amarga com hi ha, no sé com no ens empastifen totes les galindoines dolces que ens empassem..., vinga a insistir que mengem sopes d'oli i de les d'all, i rodes de les de molí...
Adéu pobre pare Carnestoltes. Fins l'any proper.
Adieu ta bèla joinessa
Vai ti siás pron divertit
As acabat tei richessas
Ara deves te'n repentir
Se's verai qu'as fach ripalhas
Qu'as dansat dins de palais
Vai resta nús sus la palha
E plen de fen coma un ai
Adieu tu que ti chalavas
Que ti siás vist'adorar
Adieu lei sòus qu'escampavas
Ara la ròda a virat
Ti fau cambiar de regime
E si vòs pas lo subir
Per ti punir de tei crimes
Marriás anam ti chabir
Adieu vielh paire dei vícis
Lo carema es arribat
Es lo jorn de la justícia
Adieu tu que vas crebar
Tot lo pòple ti saluda
Eu se'n tòrna e tu te'n vas
Ta darnièra ora es venguda
Adieu paure Carnavás.