Ontinyent, a vint-i-quatre de febrer de 2020. Dilluns Gras i sant Sergi...
Hui, dia del meu sant capadòcic, el senyor Juanjo Alcaide m'ha fet un regal d'aquells que arriben fondo i que passen a la memòria d'allò que anem fent i entenent per vida: una estampeta del meu patró onomàstic.
Ben mal que em sap que no hi haja cultura imaginativa del pobre Sergi màrtir. Sempre tothom me'l confon amb aquell frare seriós rus de les icones i, encara, hi ha algun cultista que me'l remescla amb el sant Sergi, mascle romà que es casà per l'església amb sant Bacus mascle, quan ningú no s'escandalitzava per les cerimònies de l'adelfopoiesi que ara farien moure cel i terra a qui les voldrien prohibir pels altres tot desitjant-les per a si mateix...
Així que res, m'ha revestit de fals antic, ha multiplicat les meues canes fins envellir-me i m'ha fet jugar amb la llegenda que provocà el martiri del Sergi capadocià, fer fum del foc sagrat dels ídols... Una jugada que em recorda els vells bons temps, quan el senyor Alcaide i un servidor seiem al seu estudi, ell armat de ratolí i llàpis òptic i jo de paper i llapis, i inventàvem al caliu d'alguna coca-cola de cirera o de vainilla. Ara no beu coses d'eixes perquè si no, no dorm per la nit, i jo no puc eixir-me'n de tot allò que el meu cos no transforme en àcid úric... Però ens queden encara moltes coses per a fer, en tindre temps... Sembla mentida com ha evolucionat això del viure. Afortunadament, encara queden ocasions com aquesta que demostren que sota la brasa de la quotidianitat, queda caliu de sobra per espantar-te, burgés.