I d'un agost tan eixut que els rostolls dolen entre els clevills dels bancals i les correnties baixen pols, assedegades, esperant la unció que sembla que no mereixem.
Així la nostra ànima, així la terra que xafem. En recordança de temps potser millors i de ben segur diferents i allunyats.
De tant en tant prenem vehicle avant i a batzegades arribem, o no, a indrets que estimàvem per veure si segueix l'estima...
I segueix, per més que les amigues dones d'aigua no puguen rentar-se la cabellera sota el sacre doll encantat. La pedra que abraça l'aigua i l'eleva i l'acarona per cantar-li glòria. Més que res perquè de doll, aquell desfilagarç no té força ni record...
I segueix, arquejat, refet o no, a l'Atzuvieta més assedegada. Tant que les heures beuen directament de la saba de la pedra, que ho és tot i no deixa que res més hi siga, tot fent trontollar qualsevol futur previsible.
I segueix, fet pou de neu de frescor escarransida i humitat absent, papau de mosques i de gossos més solts que si tingueren amo. La pedra que acull i promet protecció acull només buidor...
I no segueix, que no hi ha aigua a les fites on baixem, i si la hi ha és efímerament estanca. Llunyana maltrat la immediatesa. La pedra atura, i deixa passar només la vida justa. El pantà, enguany criminal, reflecteix el plor dels nostres ulls d'agost.
