Joguera d'aigua i de foc a l'Entrada de Beneixama...

Ontinyent, a divendres set de setembre de 2018.

De sobte, aquells nuvols que amenacen des de Villena i Fontanars dels Alforins, es posen d'un gris més clar i, a gotades immenses, comença a deixar-se anar la pluja. I nosaltres que esperem que arriben ja els primers cristians, que ja va sent hora, acabem per refugiar-nos sota el voladís d'un balcó que no impedeix que ens passem de banyats. En un no res, tota l'aigua que serà en no res Vinalopó, passa primer pel centre del poble, i ens fem creus del tant i el com.


Venècia? No, carrer del cardenal Payà de Beneixama...


I clar, a falta d'embornals funcionals, allò s'allargassa entre els comentaris dels tants refugiats com som... Sembla que enguany és a trompades com aquesta que se'ns està morint l'estiu.

Ara bé, açò que no passa d'anecdòtica tronada setembrenca, acaba prenent categoria suficient com per a llastar ja tot l'acte que vindrà, que en esvarar-se pel rellotge acabarà resultant-nos esgotador...



 Però i que pot importar una pluja important si al darrere arriba una de les més alegres entrades siga veritat o mentida, que la fama la té. I un servidor, ben content d'acudir. Més que no per l'espectacle tan complex, per interdisciplinar, que en un no res aquós s'esdevindrà, el que m'agrada d'aquesta entrada és el seu caliu humà. I com no, em complau de veritat trobar-me desfilant un gran garbell d'alumnes i, també, ex-alumnes, a qui aplaudir amb ganes.




I és que els meus alumnes els tinc, bé ho sabeu, en un altar que sol dir-se... En ma vida, i això que m'he trobat amb gent esplèndida en el meu anar trescant, he pogut admirar-me de tant sentiment i arrel, passionals del tot, per allò bo i el no tan bé...

Què vos diré ara sinó que me'ls estime del cert, i qualsevol història que s'apropen a contar-me, qualsevol gest d'amistat, em suposa una alegria ampla... Veure com van passant, tan polides com polits, cada vegada més majors i més assentats al món que proven d'explicar-me per fer-me'n partícep del trosset que em correspon..., tot això m'omple d'un no-sé-com dir-ho que em satisfà...












I de tant en tant, un bri d'originalitat festiva que ens fa obrir encara més els ulls mentre tapem els narius... Resulta que el primer dels cavalls ha desmenjat davant nostre, i enlloc d'arreplegar el mondongo, em cal dir-ho, un fester d'aquesta primera cristiandat, no té més seny que per escampar la merda a patades, amb el consequent brafat que s'escampa i ens put... Passa el segon cavall i li demanem a l'agranador que, per favor, que ens allibere d'aquell suplici... I l'home, en el castellà que pot, s'explica clarament: ell es deu al segon cavall, haver contractat a algú els del primer per a aquests menesters... Ja tenim la vesprada morcada... Ja veus, un punt d'unió i complicitat entre el públic que no es coneix, però s'admira de com va el món a partir d'aquestes petites distraccions i aromes... I aquell fester, passejant-se cofoi amb les sabates empastifadetes que dóna un ois...

Però estàvem en les originalitats...






I segueix passant gent de la que tens per teua...








I alguns que, en tornar, s'hi queden un moment i demanen una foto... Ací la teniu, pendonots!



I hi ha qui et conta que acaba de vindre de vacances, i que si la capa s'ha mullat i pesa molt, que no tenen cap gana de tornar a treballar el dilluns... Això és més general, sí... I que han passat el millor dels seus estius. I com m'alegra mirar-me'ls mirar...






Tant se val, que cadascú aplaudirà segons el propi criteri. Si els festers van pagats, què vas a dir? Fas fotos, amb la càmera trencada encara, a tort i a dret del que en veritat t'atreu, i t'entretens amb els tants castellets de caixeta com van llençant en arribar els capitans davant el castell...


I més fotos encara d'aquelles que tant m'agraden encara... Arribarà el moment que, en treure les dels altres anys, podrem fer un seguiment de les creixences que deia... Elles i ells es veuen igual com sempre, a mi, que des de fora els veig anar amunt, em diverteix tant... Excepte quan veig que jo vaig avall, que no hi ha ja qui aguante a aquestes cadires tant de temps assegut i tal... Veus? Talment un iaio...






I el pas de l'oca, que tal i com va la política estatal, està posant-se de moda a tantes entrades...



I un moment bell. Aquesta gent capitana estudiant assegura, i per escrit, que és un somni ser capità tot acomplint el seu bell somni. Nosaltres responem amb agraïts aplaudiments, que mereixen sense dubte...



I en un no res, els moros, també amb la idea aquesta flamígera que s'ha estés arreu... Que un treu foc, tots a treure'n també... Dansant amb ell, escrivint-lo al terra o bé percussionant-lo. La cosa és crear l'atracció màgica de l'espectacle, tan necessari en qualsevol entrada. A mi, segueix semblant-me perillós, però no puc treure els meus ulls, ni l'objectiu espatllat, de la dansa fàtua aquesta...







I tard com és, carpit com vaig, encara em queda l'esma per retratar colors i textures,



bons gestos festers i gran art...



Persones a les que t'aprecies sincerament...



 Fins que, en arribar la Mahoma, em pose nerviós i tot... Cal veure com m'afecten a mi aquests gegants... Me'ls estime que és cosa de no dir...

Entrada acabada? Ni de bon tros...