Biar, a dimarts quatre de setembre de 2018.
Mira quanta gent "sense vestir", que dirien al meu poble, ballant les danses... Jo replicaria si és que van en conill... I no és això... La "vestida" seria la gent dansadora que du robes "a l'antiga", supose que m'entendràs. A Biar, però, i això és cosa gran, són pocs aquells que es presenten a les danses de la Festeta de Setembre amb robes d'aquelles lluïdores, però el rogle està ben ple, i és que qualsevol que sàpia ballar i li abellisca fer-ho té les portes obertes. I clar, com que passar el canzell només depén d'això, saber i voler, la gent que sap sol voler-ho... La combinació d'estils i imatges és, aleshores, completa, i ben agradosa per l'ull que s'ho mira i s'ho veu amb benevolença i, en acabar cada episodi musical dansat, aplaudeix amb gana...
El sorpresiu costumari biarut, menys sorprenent del que sembla al forani acabat d'aterrar si es coneixen les intrincades maneres dels pobles d'aquell cantó del nostre país, celebra dues vegades la seua patrona, la Mare de Déu de Gràcia. La primera, la gran, la de maig, arriba d'un passat de petició a l'ítem creencial per la conservació de les collites davant els possibles oratges o plagues o altres dificultats que no les facen tirar avant. L'altra, aquesta, coincideix amb les tantíssimes festes d'agraïment pel blat, per la vinya i les ametles que s'estan collint i es cullen. I com totes les festes de recol·lecció, cal dansar al carrer... A Biar, encara com, enlloc de deixar les danses per a la vespra de la festa o per a la festa mateixa, es dansa al final, com a colofó del tot plegat festiu, fermall alegre i pom de flors que, de sobte, sembla que et deixe caure de ple en la quotidianitat... No és així, que les tantes festes dels veïns Beneixama, Villena i Castalla impedeixen del tot aquella pretesa normalitat setembrenca general.
Afortunadament...
I els músics, de banda per a les danses, dolçainers pels fandanguets, seuen al voltant de la font, tot establint un primer cercle concèntric que es completa amb el rodar i rodar dels dansadors i dansadores i encara després amb el molt de públic que s'hi apresta al joc.
De tant en tant fan sonar les melodies característiques de Biar, que jo em passe l'estona cantant per a sorpresa de qui m'acompanya... Clar, què no recull allò bo del cançoneret valencià i tortosí i t'ho presenta amablement amb un regust que, indiscutiblement, el fa semblar nascut ací mateix, de tan fondo i complex com resulta...
I mentres et parle d'açò i d'allò, vaig afegint fotografies d'alguns músics, benvolgudes i benvolguts alumnes meus que han sigut o, a la mateixa setmana propera, tornaran a ser-ho...
Mira que és difícil treure l'aigua clara amb les fotografies als dansadors. La meua pobra càmera, malalteta, necessita del zoom per esquivar la ja famosa taca blanca que provoca la lent. Aleshores, boja se'm torna quan els dansadors passen a la tota velocitat que requereix la passada davant d'un públic molt més estàtic. La càmera se'n va llavors amb el públic i el que queda dels i les dansants és un rastre de llum i color generalment bastant addictes a la psicodèlia.
És difícil. Sí.
I més difícil és si intentes enregistrar un vídeo. Amb el temps que duc volent gravar i treure per ací les Parrandes.
No saps què són les Parrandes? T'ho xarre desseguida, xe!
Es tracta d'una mena de seguidilles pròpies del poble que recullen una melodia que també sona a terres murcianes i castellanes. La melodia (famosa a la valenciania per la versió reivindicativa que va fer allà pels anys 70 el grup Carraixet) es dansa de manera diferent a la resta i serveix per començar l'acte, es va repetint durant ell i el tanca formalment. En aquesta darrera interpretació, que és la que he aconseguit guardar hui, el ritme va accelerant-se com sol passar amb la fi de la dansa en tants dels nostres pobles.
Després, quan es fa fosc per la posta del sol i per les nuvolades que estan ja descarregant pluja tronada allà cap a ma casa, aquells que en saben, ballen els fandanguets.
I és així, amb tanta senzillesa, com acaba la festa.
Tan senzillament que, perquè tothom se n'adone, cal disparar una traca.
